El Manifest Comunista

Un Fantasma Recorre el Món

2008-04-15T14:32:00.013+02:00

El Manifest del Partit Comunista és molt probablement el text polític més important de la història. Des de la seva publicació, l'any 1848, la difussió del Manifest ha estat responsable de les majors transformacions socials que ha viscut la humanitat des de la Revolució Industrial.

El Manifest fou una proclama encarregada el 1847 per la Lliga dels Comunistes a Karl Marx i Friedrich Engels, que havia de contenir les idees principals adoptades per la Lliga. Engels començà el treball com una forma de catecisme, titolada Principis del Comunisme, però la col·laboració amb Karl Marx va donar a l'esboç inicial una forma nova que havia de sorprendre els seus propis autors.

L'obra, titolada en alemany, Manifest der Kommunistischen Partei fou portada a imprempta el febrer de 1848, gràcies a la col·laboració de Jenny Von Westphalen, companya de Marx. Des de llavors, s'ha traduït a gairebé tots els idiomes existents, s'ha publicat milers de vegades, reimprés molt sovint de forma clandestina, interpretat i reinterpretat en molts diferents sentits.

Les idees principals que s'hi estableixen constituteixen la base ideològica de tota la tradició socialista, des de la socialdemocràcia liberal fins l'extrema esquerra leninista. El Manifest és divulgador de les principals teories del socialisme científic: la teoria del coneixement del Materialisme Dialèctic, l'aplicació del mètode científic d'anàlisi a l'estudi de l'economia i de les societats i la concepció de la història com una lluita entre classes, de l'antagonisme de les quals sorgeix el progrés de les societats.

La importància del Manifest és perceptible en els fonaments de la ciència moderna, el mètode de la qual és possible només gràcies a la penetració del Materialisme Dialèctic en l'àmbit acadèmic, així com en un gran número de disciplines científiques elevades a aquesta categoria per l'aplicació de l'anàlisi marxista: l'economia, la història, la sociologia,... En aquest sentit, l'eco del Manifest es deixa sentir en els fonaments de la mateixa doctrina del neoliberalisme imperant, en la que els conceptes definits per Marx i Engels, ara fa gairebé dos segles, constitueixen la base del vocabulari econòmic actual. Què seria de l'economia sense conceptes com plusvàlua, treball assalariat, mitjans de producció,...?

El Manifest del Partit Comunista, en els seus 160è aniversari de la seva publicació, segueix sorprenent-nos com una obra vigent: l'anàlisi de la societat moderna no sol·licita de grans matisos per a mantenir la seva actualitat: una societat dominada pels interessos dels capitalistes, la burgesia, una classe minoritària que posseeix els mitjans de producció i que obliga la resta dels homes i les dones a vendre la seva capacitat de treball per a sobreviure.

Així mateix, continuen sorprenentment vigents els 10 punts que el Manifest establia com a estratègics ara fa 160 anys: nacionalització dels mitjans de producció, impostos progressius, eliminació del dret d'herència, reforma agrària, educació gratuita,... Tants anys de concessions del capital davant del moviment obrer i de suposat Estat del Benestar, no ens han permès assolir de manera satisfactòria ni un sol dels reptes que l'esquerra transformadora es plantejava per aquell lavors.

Totes les revolucions, exitoses o fracassades, esdevingudes durant el segles XIX i XX, tenen la seva base en el Manifest Comunista de 1848. Des de la Revolució Russa de 1917, fins a les més recents revolucions democràtiques a l'Amèrica Llatina, les vindicacions de tots els treballadors i totes les treballadores del món estan magistralment definides en el Manifest del Partit Comunista i no necessiten de cap nota a peu de pàgina per a ser digerides.

El text de Marx i Engels, és, a més a més, d'una bellesa poètica destacable, que ha fet de moltes frases cèlebres que s'hi contenen, veritables símbols de la lluita de les classes populars i de l'herència comuna de tota l'esquerra: "un fantasma recorre el món", "la història de totes les societats és la història de les lluites de classe" o "Proletaris de tot el món, uniu-vos!".

Sense Partit Comunista no hi ha Esquerra

Des de la Fundació Pere Ardiaca, hem cregut important aprofitar la celebració del 160è aniversari de la publicació del Manifest del Partit Comunista, per fer una crida a tots els treballadors i les treballadores conscients del nostre país a rellegir el Manifest i a recuperar-ne el seu esperit original.

Creiem que, davant de l'actual situació, caracteritzada per un important avenç de les oligarquies financeres internacionals, davant la perspectiva d'una nova crisi econòmica cíclica del capitalisme, davant de l'aparent dispersió de les forces populars del nostre país, davant de les dificultats de l'esquerra actual per a construir un projecte comú i transformador capaç de plantar cara al capitalisme salvatge i el pensament únic, només els i les comunistes, dotats del mètode del socialisme científic i amb l'experiència de tantes generacions dedicades a la transformació de l'ordre social, assumint tant els encerts com els errors, desacomplexats de tantes etiquetes grotesques que ens han dedicat, només els i les comunistes podem vertebrar una esquerra alternativa que porti a la classe treballadora a ser propietària del seu propi destí.

Pensem que la història ens ha demostrat que el Partit Comunista, a tot arreu i sempre, és fonamental per a garantir i ampliar les conquestes socials de la classe treballadora, per a vertebrar i reforçar qualsevol projecte unitari de l'esquerra, per a refermar els interessos populars davant les derives liberals de les socialdemocràcies i per a enfrontar-se a les més poderoses oligarquies financeres amb un discurs veritablement transformador i sòlid.

Per tot això, des de la Fundació Pere Ardiaca, hem engegat una petita campanya que, amb vistes a la propera diada de l'1 de Maig, Dia Internacional dels Treballadors i les Treballadores, pretén reivindicar la absoluta vigència del Manifest del Partit Comunista. L'eix central d'aquesta campanya el composa un vídeo realitzat en col·laboració amb el col·lectiu artístic "Estenent el Desastre", que aplega autores i autors del Barcelonès amb un ferm compromís social. El vídeo és, tal com el defineixen els seus autors, "un Collage sobre la nostra societat contemporània realitzat amb fragments de capitalisme comercial". Amb aquest document, hem volgut il·lustrar el Manifest Comunista amb imatges actuals, destacant aquells aspectes fonamentals del text original per remarcar la necessitat dels i les comunistes avui i aquí.

Fitxa Tècnica

2008-04-15T03:00:00.011+02:00

Un Fantasma Recorre el Món.
Duració: 12:55 min
Any: 2008
Producció: Fundació Pere Ardiaca

Basat en el text original de
Karl Marx i Friedrich Engels
"El Manifest del Partit Comunista"

Música de la primera part:
W. A. Mozart "Un Funeral Francmassó"

Música de la segona part:
Guillamino "Citius Altius Fortius"
(inspiració de Pau Guillamet, Rut Fernández)
www.culturalliure.cat

Material Fotogràfic de
Phillipe Leroyer
http://www.flickr.com/photos/philippeleroyer/

Material Fotogràfic de la
Fundació Pere Ardiaca
http://www.flickr.com/photos/fpereardiaca/

Guió i Realització
"Estenent el Desastre"

Alguns Drets Reservats

Vídeo: Un Fantasma Recorre el Món

2008-04-14T14:15:00.003+02:00

YouTube (Part I)

Enllaç al vídeo "Un Fantasma Recorre el Món (Ia Part) a YouTube

YouTube (Part II)

Enllaç al vídeo "Un Fantasma Recorre el Món (IIa Part) a YouTube

Vídeo en QuickTime (MP4)

Descarrega el vídeo per a iPod, PSP, PC o Mac

Friedrich Engels

2008-04-06T00:29:00.003+02:00

Friedrich Engels (Barmen (Alemanya), 28 de novembre de 1820 - Londres (Anglaterra), 5 d'agost de 1895) fou un filòsof socialista alemany i co-fundador, conjuntament amb Karl Marx, de la teoria del comunisme modern.

Nasqué a Barmen (Renània, actualment Wuppertal) dins d'una família d'idees liberals moderades, amb una ferma lleialtat al regne de Prússia, que s’havia annexionat Renània el 1815, i una molt devota fe protestant. El pare d'Engels era l'amo d'una fàbrica tèxtil a Barmen i soci de l'empresa cotonera Ermen & Engels, que posseïa una factoria a Manchester. Malgrat les seves idees revolucionàries, Engels sempre va poder comptar amb l'ajuda econòmica de la família.

En la seva època d'estudiant, Engels va demostrar algun talent poètic, però el seu pare el va fer anar a treballar als negocis familiars; per això, entre 1838 i 1841 va estar-se a Bremen com a aprenent en una empresa exportadora. Tanmateix, tot i no descurar mai la seva feina a l'empresa, va començar a interessar-se per autors revolucionaris i liberals com ara Ludwig Börne, Karl Gatzkow i Heinrich Heine; aviat, però, va abandonar aquests pensadors per trobar les seves idees massa vagues i va iniciar el seu contacte amb les idees dels Joves Hegelians, entre els quals s’hi incloïen Bruno Bauer i Max Stirner: un grup d'intel·lectuals esquerranosos seguidors de la dialèctica hegeliana, segons la qual el progrés racional i el canvi històric resulten del conflicte entre punts de vista oposats. Aquest conflicte és el que porta a una nova síntesi; partint d'aquesta idea, els Joves Hegelians intentaven accelerar el procés de canvi històric criticant tot allò que consideraven irracional, antiquat i repressiu; el seu primer atac fou contra els fonaments del cristianisme, cosa que va convertir Engels d'agnòstic en ateu militant. Malgrat no tenir formació universitària, gràcies al prestigi adquirit per una sèrie d'articles publicats a Bremen sota el pseudònim de Friedrich Oswald, Engels va aconseguir ser admès al cercle dels Joves Hegelians, on conegué i feu amistat amb Marx.

Després d'haver acabat el seu servei voluntari d'un any en un regiment d'artilleria a Berlín, la capital del regne de Prússia (1842), Engels va conèixer Moses Hess, segons el qual, la conseqüència lògica de la filosofia hegeliana i de la dialèctica era el comunisme; Hess considerava Anglaterra com un focus revolucionari a causa de la seva avançada industrialització, el seu proletariat creixent i els seus freqüents conflictes de classe; això va motivar Engels a voler continuar la seva formació laboral a la fàbrica que el seu pare tenia a Manchester.

A Anglaterra, on va estar-s’hi des de 1842 a 1844, Engels va dur-hi la doble vida que el caracteritzaria sempre: treballar amb èxit a l'empresa familiar i, en el seu temps lliure, relacionar-se amb els cercles radicals i comunistes. A Manchester, va conèixer-hi Mary Burns, una noia irlandesa de classe obrera sense cap tipus de formació, amb qui va conviure-hi sense casar-s’hi, cosa que resultava tant de l'aversió d'Engels a la institució matrimonial com, possiblement, del temor, bastant fonamentat, que la seva família no acceptés Mary; a la mort de Mary (1863), Engels va amistançar-se amb Lizzy, germana de Mary. El 1844, Engels va escriure dos articles per al Deutsch-Französische Jahrbücher (en alemany: Anuaris Franco-Alemanys), editat per Marx a París, on hi exposava els que després serien els principis del marxisme: les contradiccions de la doctrina econòmica liberal feien que el sistema basat en la propietat privada hagués de portar a un món dividit entre milionaris i pobres; la revolució duria a l'eliminació de la propietat privada i a la reconciliació de la humanitat amb la natura i amb si mateixa.

El 1845, Engels va publicar Die Lage der arbeintenden Klasse in England (en alemany: Sobre les condicions de la classe obrera a Anglaterra) i també va escriure conjuntament amb Marx Die deutsche Ideologie (en alemany: La ideologia alemanya); la col·laboració d'Engels amb Marx, establerta a partir de 1844, va dur a la publicació del Manifest der Kommunistischen partei (en alemany: Manifest del Partit Comunista), que, tot i ser principalment obra de Marx, recollia força idees expressades per Engels a Grundsätze des Kommunismus (en alemany: Principis del Comunisme), escrit el 1847.
A Anglaterra, on va anar-hi a viure, igual com Marx, després de la fi de les revolucions de 1848 a Alemanya, per tal de guanyar-se la vida i de poder mantenir Marx i la seva família, Engels va acceptar treballar com a empleat a Ermen & Engels de Manchester, de la qual, el 1864, n’esdevingué soci; la seva ideologia comunista no va interferir mai la seva gestió com a empresari, que va dur a terme d'una manera convencional sense dur a terme mai experiments socials com els que havia intentat Robert Owen; per això, quan, el 1869, va vendre’s la seva part del negoci, Engels en va tenir prou per viure’n de les rendes tota la seva vida i, a més, passar una pensió mensual a Marx.

Els articles apareguts a The New York Tribune entre 1851 i 1852, signats per Marx eren, en realitat, d'Engels, qui va publicar-los sota el seu nom amb el títol Revolution and Counter-Revolution in Germany in 1848 (en anglès: Revolució i Contrarevolució a Alemanya el 1848). En la col·laboració entre Marx i Engels, aquest darrer era l'especialista en qüestions de nacionalisme, afers militars, relacions internacionals i en ciències; sovint, Marx demanava a Engels que li aclarís qüestions d'economia, sobretot en temes de gestió empresarial.

Engels va dur a terme una tasca divulgadora del primer volum de Das Kapital (en alemany: El Capital), aparegut el 1867 i reeditat el 1873, fent-ne ressenyes; després de mort Marx (1883), Engels, esdevingut la principal autoritat del pensament marxista, va completar els volums segon i tercer de Das Kapital, a partir dels esborranys manuscrits de Marx. De fet, algunes de les crítiques de Marx a l'economia burgesa expressades a Das Kapital, ja apareixien enunciades a Umrisse zu einer Kritik der Nationalökonomie (en alemany: Esbós d'una crítica de l'economia política), una crítica dels economistes clàssics com ara Adam Smith, David Ricardo, John Stuart Mill i J.B. Say, escrita per Engels el 1844.

Obres Principals de Friedrich Engels

Anti-Dühring

Per tal de refutar els plantejaments d'Eugen Dühring, un professor de Berlín que qüestionava el lideratge de Marx entre els socialdemòcrates alemanys, el 1878 Engels va escriure Herrn Eugen Dührings Umwälzung der Wissenschalft (en alemany: La revolució del senyor Eugen Dühring en ciència, obra coneguda popularment com l'Anti-Dühring); aquesta obra, que va promoure el coneixement del pensament marxista, conté tres parts: Filosofia, Economia Política i Socialisme. A la primera part, Engels hi afirma que les ciències naturals, fins i tot les matemàtiques, són dialèctiques, ja que la realitat observable és dialèctica; el mètode dialèctic d'anàlisi i de pensament s’imposa als homes per les forces materials a què s’enfronten; per tant, resulta correcte aplicar-lo a l'estudi de la història i de la societat humana. Fent la crítica dels plantejaments de Dühring segons els quals, les forces polítiques prevalen sobre totes les altres en la configuració de la història, Engels proporciona una clara exposició de la seva concepció materialista de la història, que presenta els factors econòmics com a les forces principals de la història. Els capítols d'Economia Política són una introducció a les principals idees econòmiques de Marx: el valor (simple i complex), el treball, el capital i la plusvàlua. A Socialisme, formula de nou la crítica al sistema capitalista feta a Das Kapital; al final, Engels hi descriu com seria la societat socialista: la noció de valor ja no hi tindrà més relació amb la distribució de productes perquè, aleshores, tot treball esdevé treball social i la quantitat de treball social que tot producte conté no necessita pas ser valorat mitjançant un intercanvi; la divisió del treball i la separació del camp i la ciutat desapareixeran amb la supressió del caràcter capitalista de la indústria moderna; gràcies a l'economia planificada, la indústria s’establirà a tot arreu del país segons les necessitats de l'interès col·lectiu. Un cop alliberat l'home de l'opressió capitalista, l'Estat i la religió moriran del mort natural.

L'Origen de la Família, de la Propietat Privada i de l'Estat

A Der Ursprung der Familie, des Privateigentums und des States (en alemany: L’origen de la Família, de la Propietat Privada i de l'Estat), escrit el 1884, Engels hi aplica la teoria materialista de la història a l'estudi de la societat primitiva; així, arriba a la conclusió que el principal factor de la història és la producció i la reproducció de la vida mateixa, que presenta dos aspectes: d'una banda, la de les subsistències i dels instruments de treball, i, de l'altra, la dels homes mateixos. Les institucions socials d'una època i d'un país determinat depenen d'aquestes dues classes de producció, del grau de desenvolupament del treball i de la família. Si el treball i la riquesa social es troben poc desenvolupats, tal com passa en les societats primitives, llavors els llaços familiars es fan més predominants en la constitució de la societat. Ací, Engels admet que durant bastant de temps, fins a la dissolució de la comunitat primitiva, la producció de béns no formava pas la base de la constitució social, ja que aquesta depenia de l'evolució de la família; la selecció natural féu passar cada poble des de la promiscuïtat primitiva a establir la institució familiar. El factor econòmic va anar guanyant importància fins esdevenir preponderant sobre el factor familiar i aconseguir la primacia en la vida social.

En la versió original –la de 1847- del Manifest Comunista la frase La història de totes les societats que han existit fins avui és la història de la lluita de classes resumeix la concepció materialista de la Història de Marx i Engels; ara bé, en una nota a peu de pàgina de l'edició anglesa de 1888 i de l'alemanya de 1890,Engels hi explica que, la frase hauria hagut de passar a ser La història escrita de totes les societats que han existit fins avui és la història de la lluita de classes; el 1847, no hi havia cap coneixement sobre les societats prehistòriques, anteriors a la història escrita; segons Engels, els estudis duts a terme d'ençà d'aleshores pels estudiosos de la prehistòria, han descobert que la propietat comuna de la terra va ser la forma primitiva de la societat des de l'Índia fins a Irlanda; l'organització interna d'aquesta societat primitiva, afirma Engels, fou descoberta arran dels treballs de l'antropòleg Morgan sobre la veritable naturalesa de la gens (grup de famílies descendents d'un avantpassat comú) dins de la tribu. Amb la divisió d'aquestes comunitats primitives, comença la divisió de la societat en classes diferents que acaben oposades mútuament; a la nota a l'edició anglesa de 1888, Engels hi diu Jo he provat de seguir aquest procés de dissolució a “L’origen de la Família, de la Propietat Privada i de l'Estat”.

Font: Viquipèdia

Karl Marx

2008-04-06T00:25:00.001+02:00

Filòsof, historiador, sociòleg, economista, escriptor i pensador socialista alemany, va ser el pare teòric del socialisme científic i del comunisme, juntament amb Friedrich Engels. Actualment, fins i tot per als seus detractors, Marx és considerat una figura històrica clau per entendre la història, l’economia i la política.

Karl Marx va néixer a Treveris, una antiga metròpoli romana de la Prùssia renana, el 5 de maig de 1818. Renania havia estat durant vint anys (1794-1814), sota el domini francés. Marx va créixer en una ciutat on s'havia consolidat l'obra de la Revolució francesa.

Era el tercer de set fills d'una família burgesa jueva de classe mitjana. El seu pare, Heinrich Mordechai Marx, que era descendent d'un llarg llinatge de rabins, exercia l'advocacia a Trèveris, la seva ciutat natal i era també Conseller de Justícia. Va abraçar el protestantisme per poder mantenir el càrrec en l'administració de Renània, però va educar els seus fills en el racionalisme. La seva mare, Henrietta Pressburg, va néixer a Holanda, i va tenir nou fills, però molts van morir.

Va decidir, d'acord a la voluntat del seu pare, iniciar estudis de dret a la Universitat de Bonn però els va deixar per estudiar filosofia a la Universitat de Berlín, un centre intel·lectual molt actiu de l'època. Es va doctorar el 1841 a Jena amb una tesi titulada “Diferència entre la filosofia de la naturalesa de Demòcrit i la d'Epicur”. Durant la seva joventut, i després de la seva formació en filosofia, Marx va rebre la influència del filòsof alemany predominant a Alemanya en aquell temps, Hegel. D'aquest autor va aprendre el mètode del pensament dialèctic que ell més tard portaria de l'idealisme dialèctic de l'esperit com a totalitat al materialisme històric.

Aviat es va implicar en l'elaboració de treballs al voltant de la realitat social, col·laborant l’any 1842 juntament amb Bruno Bauer en l'edició de "La Gaseta Renana" (Rheinische Zeitung), publicació de la que aviat va arribar a ser redactor en cap. Durant aquest període també va freqüentar la tertúlia filosòfica dels Lliures (Die Freien). La Gaseta Renana va ser acusada de comunista per publicar articles de Gustavo Mevissen i Moses Hess, sobre lluites obreres a Anglaterra i sobre el comunisme a França. Finalment va ser intervinguda per la censura, i posteriorment, Marx va ser acusat d'acció subverssiva i va haver de marxar a l'exili.

Karl Marx es va casar amb Jenny Von Westphalen, amiga de l'infància amb la qual es va prometre quan era estudiant, però només va aconseguir casar-se amb ella després de la mort dels pares d'aquesta, que s'oposaven a la relació, i després d'aconseguir una certa estabilitat econòmica com a director dels "Annals franco-alemanys" (Deutsch-französische Jahrbücher). Al costat de Ruge va fundar a París aquesta revista de la que va ser director, si bé durant poc temps ja que el govern francès la va tancar per pressions del govern prussià.

Van viure amb fortes penúries econòmiques degut a la irregularitat dels ingressos de Marx, a la persecució política (que censurava i clausurava les revistes que publicava) i a haver de mudar-se constantment de país. Marx va tenir amb Jenny Von Westphalen 6 fills, en 1849 esperaven ja el quart, en 1855 ja havien mort tres -Guido, Franciska i Edgar- convulsions, bronquitis i tuberculosi serien les causes, la petita, Eleonora Marx va formar part del moviment feminista i Laura Marx, es va casar amb el dirigent socialista francès Paul Lafargue, i es va suïcidar al costat d'ell el 1911.

El 1844, Karl Marx es va instal·lar amb la seva esposa a París. Allà va conéixer i va establir una gran amistat amb Friedrich Engels, que es va convertir en el seu principal col·laborador (i va oferir-li en múltiples ocasions suport econòmic degut a la penúria econòmica a la qual es va veure sotmesa la seva família per causa de l'eventualitat dels seus ingressos). També va conéixer a França a importants pensadors socialistes de l'època com ara Pierre-Joseph Proudhon, Louis Blanc, Mijaíl Bakunin i al poeta alemany Heinrich Heine. Va escriure les seves reflexions teòriques d'aquesta època en una sèrie de quaderns de treball que pòstumament van ser publicats com els “Manuscrits econòmics i filosòfics”. D'altra banda, el pes polític dels seus articles periodístics li va fer guanyar fama de revolucionari, el que va provocar la seva expulsió de França.

Es va establir a Brussel·les, on el van obligar a "jurar per el seu honor que no publicaria cap obra sobre la situació política a Bèlgica". Amb Engels empendrà un treball que durarà fins a finals de 1846 i que serà el manuscrit de "La ideologia alemana" i les "Tesis sobre Feuerbach". Aquests textos van marcar un pas molt important en la vida intelectual de Marx i Engels. Van fundar la Lliga dels Comunistes, després de la qual es va declarar apàtrida, ateu i revolucionari.

El Comité Central de la LLiga del Comunistes, va encomanar la redacció del “Manifest del Partit Comunista”, a Marx en coautoria amb Engels. Posteriorment es va traslladar a Colònia, on es va fixar l'objectiu de crear un nou diari, la "Nova Gaseta Renana" (Neue Rheinische Zeitung). La seva nova publicació va assolir un èxit immediat, en el context d'una època de fort sentiment social i compromís revolucionari. Però en aquell moment, la realitat era la repressió més dura, va comparéixer dues vegades davant dels tribunals, els seus col·laboradors van ser empresonats. En conseqüència, el diari va ser prohibit pel govern de Renània.

És en aquest punt quan Marx es dedica a l'escriptura d'una de les seves obres fonamentals, “El Capital”, que elabora en les sales de lectura del Museu Britànic. Es tracta d'un balanç crític per desvelar, com diu en el seu prefaci, la llei econòmica del moviment de la societat moderna" i d'aquesta forma dotar de contingut científic les lluites del proletariat. Aquest llibre estava consagrat a l'anàlisi dels mecanismes de la societat capitalista. El primer volum de "El Capital" no va veura la llum fins a 1867, després de divuit anys de treball.

Marx va participar en la fundació i organització de la Primera Internacional el 28 de setembre de 1864, coneguda com l’Associació Internacional de Treballadors (AIT), participant activament en les discussions. A ell se li va encarregar la redacció de la Declaració inaugural de la A.I.T i va participar també en l'elaboració dels seus estatuts i altres documents.

A partir dels debats es va establir un enfrontament entre Marx (comunista) i Bakunin (anarquista), que va acabar amb la sortida de la Internacional de les seccions bakunistes, que reunides al Congrés de Saint-Imier (Suïssa), refundaríen la Internacional.

La Comuna de 1871 va constituir per a Marx i Engels una experiència nova i la seva derrota va significar un cop molt dur per a la Internacional. L'any 1876, el Consell general decretava la disol·lució de la A.I.T. Marx es va retirar de la lluita política i es va dedicar a l'escriptura i la teorització. El 14 de març de 1883 va morir a Londres.

Testimoni i víctima de la primera gran crisi del capitalisme (dècada de 1830 del segle XIX) i de les revolucions de 1848, Marx es va proposar desenvolupar una teoria econòmica capaç d'aportar explicacions a la crisi, però a la vegada d'interpel·lar al proletariat a participar en ella activament per produir un canvi revolucionari.

La vasta obra de Marx ha estat interpretada de maneres molt diferents i ha estat el punt de partida de la major part de debats polítics, econòmics, filosòfics i científics de la història contemporània. En ella s'inclouen obres de teoria i crítica econòmica, polèmiques filosòfiques, manifestos d'organitzacions polítiques, quaderns de treball i articles periodístics sobre l'actualitat del segle XIX.

Des d'un punt de vista estrictament filosòfic, el materialisme dialèctic és la base de l'actual teoria del coneixement i del mètode científic contemporani. El materialisme dialèctic ha impregnat de manera silenciosa l'àmbit acadèmic i universitari fins al punt que és impossible parlar avui en dia de ciència sense fer esment a algun terme marxista per excel·lència. La història, l'economia i la sociologia han esdevingut disciplines científiques arran de l'aplicació del mètode marxista al seu estudi.

La teoria econòmica i política de Marx, allò que popularment és conegut per Marxisme, ha esdevingut amb el temps la base fonamental i el patrimoni comú de tota l'esquerra (exceptuant el moviment anarquista i llibertari), des de la socialdemocràcia liberal fins a l'extrema esquerra revolucionària.

"No puc negar haver pres determinada part, abans i durant la col·laboració de quaranta anys amb Marx, tant en l'elaboració com en el desenvolupament de la teoria. Però la major part de les idees directrius fonamentals, particularment en el terreny econòmic i històric, i especialment la seva formulació definitiva, rigorosa, van ser obra de Marx. El que jo he aportat - exceptuant en determinades branques- Marx ho hauria pogut fer perfectament sense mi. Però el que Marx ha fet jo no ho hauria pogut fer-ho. Marx ens superava a tots, anava més lluny, comprenia més àmpliament i ràpidament que tots nosaltres. Sense ell, la teoria avui estaria molt lluny de ser la que és. És per tant just que aquesta teoria porti el seu nom".

Friedrich Engels

"Jo no sóc Marxista"

Karl Marx

Fonts: Viquipèdia
Roigesfera

El Manifest Comunista

2008-04-05T02:38:00.000+02:00

Escrit i publicat l'any 1848 per Karl Marx i Friedrich Engels.

Un fantasma –el fantasma del Comunisme– plana damunt d’Europa. Totes les potències de la vella Europa, el Papa i el Tsar, Metternich i Guizot, radicals francesos i policies alemanys, s’han coalitzat en una guerra santa contra aquest espectre.

¿On és el partit d’oposició que no ha estat titllat de comunista per part dels seus adversaris que ocupaven el Poder? ¿On és el partit d’oposició que no ha llançat l’estigmatitzant retret del Comunisme als individus més avançats de l’oposició, així com als seus adversaris reaccionaris?

D’aquest fet es desprenen dues conseqüències:

—El Comunisme ja és reconegut com una potència per totes les potències d’Europa.

—Ja és hora que els comunistes exposin públicament llurs opinions davant de tot el món, llurs fins i llurs tendències, i oposin un manifest del Partit mateix a la faula del fantasma del Comunisme.

Amb aquest fi, els comunistes de les més diverses nacionalitats s’han reunit a Londres i han redactat el següent Manifest, que serà publicat en anglès, francès, alemany, italià, flamenc i danès.

I. Burgesos i proletaris

La història de tota la Societat fins ara [1] és la història de lluites de classes.

Home lliure i esclau, patrici i plebeu, senyor i vassall, amo i fadrí, en una paraula, opressors i oprimits, han estat en un antagonisme constant, han sostingut una lluita ininterrompuda, adés dissimulada, adés franca, una lluita que acabava cada vegada amb una transformació revolucionària de tota la Societat o amb la destrucció comuna de les classes en lluita.

En les primeres èpoques de la Història trobem gairebé pertot arreu una estructuració completa de la Societat en castes diferents, en una variada gradació de les posicions socials. En l’antiga Roma tenim patricis, cavallers, plebeus i esclaus; en l’Edat Mitjana, senyors feudals, vassalls, menestrals, fadrins i serfs; i ultra això noves gradacions particulars en cadascuna d’aquestes classes.

La moderna societat burgesa, sorgida de la destrucció de la societat feudal, no ha abolit els antagonismes de classe. No ha fet més que establir, en lloc de les velles, noves classes, noves condicions d’opressió, noves formes de lluita.La nostra època –l’època de la burgesia– es caracteritza, però, pel fet d’haver simplificat els antagonismes de classe. Com més va, la Societat es divideix més en dos grans camps enemics, en dues grans classes directament oposades l’una a l’altra: burgesia i proletariat.

Dels serfs de l’Edat Mitjana sorgiren els ciutadans lliures de les primeres ciutats; a partir d’aquesta classe de ciutadans es desenvoluparen els primers elements constitutius de la burgesia.

El descobriment d’Amèrica i la circumnavegació de l’Àfrica crearen un nou terreny a la burgesia naixent. Els mercats de les Índies orientals i de la Xina, la colonització d’Amèrica, l’intercanvi amb les colònies i, sobretot, l’augment dels mitjans de canvi i de les mercaderies, van donar al comerç, a la navegació i a la indústria un impuls no conegut mai i, en conseqüència, imprimiren una ràpida evolució a l’element revolucionari de la societat feudal en descomposició.

El sistema d’explotació de la indústria, fins aleshores feudal o gremial, era ja insuficient per a les necessitats creixents dels nous mercats. La manufactura en va ésser el substitut. Els artesans foren arraconats per la nova classe mitja industrial; la divisió del treball entre els diferents gremis va desaparèixer davant la divisió del treball en cadascun dels mateixos tallers.

Però és que a mesura que anaven creixent els mercats, anaven augmentant les necessitats. La manufactura va acabar per resultar també insuficient. Llavors, el vapor i la maquinària van revolucionar la producció industrial. La manufactura va ésser substituïda per la gran indústria moderna i la classe mitjana industrial es va veure reemplaçada pels milionaris industrials, pels caps de veritables exèrcits industrials, pels burgesos moderns.

La gran indústria ha creat el mercat mundial, preparat per la descoberta d’Amèrica. El mercat mundial ha donat unes proporcions immenses al comerç, a la navegació i a les comunicacions terrestres. Aquest desenvolupament ha provocat, al seu torn, una expansió de la indústria; en la mateixa mesura que s’estenien la indústria, el comerç, la navegació i els ferrocarrils, en aquesta mateixa mesura es desenvolupava la burgesia, augmentava els seus capitals i arraconava a segon terme les classes deixades per l’Edat Mitjana.

Veiem, doncs, que la moderna burgesia és el producte d’un llarg procés evolutiu, d’un seguit de revolucions de les formes de producció i de comunicació.

Cadascuna de les etapes de l’evolució de la burgesia ha anat acompanyada d’un procés polític correlatiu. Classe oprimida sota el domini dels senyors feudals, associació armada i governant-se autonòmicament en els Municipis [2], adés república municipal independent, adés tercer braç tributari de la monarquia; després, en l’època de la manufactura, contrapès de la noblesa en la monarquia representativa o en l’absoluta; base fonamental, sobretot, de les grans monarquies, arriba a la fi, des que s’implanta la gran indústria i el mercat mundial, al domini polític exclusiu en el modern Estat representatiu. El poder modern de l’Estat no és més que un Comitè que administra els afers a tota la classe burgesa.

La burgesia ha tingut en la Història un paper altament revolucionari.

Allà on ha pogut arribar a dominar, la burgesia ha destruït totes les idíl·liques relacions feudals i patriarcals. Ha trencat sense pietat els multicolors lligams que unien els homes amb llurs superiors naturals i ha reduït els vincles entre home i home al simple interès, a l’insensible "pagament en diner" Ha ofegat en les aigües glacials del càlcul egoista la sagrada esgarrifança de l’èxtasi religiós, de l’exaltació cavalleresca i de la tendresa del menestral. Ha convertit la dignitat personal en una valor de canvi, i ha reemplaçat les innombrables llibertats, ben merescudes i reconegudes documentalment, per una despietada llibertat de comerç. En pocs mots: ha substituït l’explotació velada per il·lusions polítiques i religioses per l’explotació franca, descarnada, directa i brutal.

La burgesia ha despullat de llur aparença sagrada totes les activitats fins aleshores respectables i considerades amb religiosa temor. El metge, el jurista, el clergue, el poeta, l’home de ciència, els ha convertits en els seus assalariats.

La burgesia ha esquinçat el vel de sentimentalitat i de tendresa de les relacions familiars i les ha reduïdes a pures relacions pecuniàries.

La burgesia ha revelat com la brutal manifestació de la força, que la reacció admira tant en l’Edat Mitjana, troba el seu complement adient en la més indolent ociositat. Ella és la qui ha posat de manifest allò que és capaç de realitzar l’activitat dels homes. Ha creat meravelles completament diferents de les piràmides d’Egipte, dels aqüeductes romans i de les catedrals gòtiques; ha dut a cap expedicions totalment diferents de les emigracions dels pobles i de les croades.

La burgesia no pot existir sense revolucionar constantment els instruments de producció, és a dir, les condicions de producció, o sigui, totes les condicions socials. En canvi, el manteniment inalterable de l’antiga forma de producció era la condició de l’existència de totes les classes industrials anteriors. La revolució permanent de la producció, la commoció ininterrompuda de tots els estaments socials, l’eterna inseguretat i l’etern moviment caracteritzen l’època burgesa en relació a totes les altres. Tots els estats de coses sòlids i recoberts de pàtina es dissipen amb llur reguitzell de concepcions i nocions antigues i venerades; i tots els de neoformació envelleixen abans no puguin consolidar-se. Tot allò que és fix i estable és volatilitzat, tot allò que és sagrat és profanat, i els homes acaben per veure’s obligats a contemplar amb ulls esbalaïts llur situació social i llurs relacions mútues.

La necessitat d’un mercat incessantment més extens per als seus productes escampa la burgesia per tot el món. Li cal establir-se a tot arreu, introduir-se i crear-se relacions pertot arreu.

Gràcies a l’explotació del mercat mundial per part d’ella, la burgesia ha donat un caràcter cosmopolita a la producció i al consum de tots els països. Amb gran desolació dels reaccionaris, ha arrencat la indústria del seu terreny purament nacional. Les primitives indústries nacionals han estat anihilades, i encara són anihilades diàriament. Són suplantades per noves indústries la introducció de les quals esdevé un problema de vida o mort per a totes les nacions civilitzades; per indústries que ja no elaboren pas primeres matèries indígenes, sinó matèries primeres procedents de les zones més allunyades i els productes de fabricació de les quals no sols són consumits en el mateix país, sinó en tots els continents alhora. En el lloc de les velles necessitats, satisfetes pels productes nacionals, se’n presenten de noves que exigeixen per a llur satisfacció els productes de les contrades i els climes més llunyans. En el lloc des antics autocontentament i isolament nacionals, sorgeix el tràfic universal i una interdependència universal de les nacions. I el que passa en la producció material, s’esdevé també en la intel·lectual. Les produccions intel·lectuals de cadascuna de les nacions es converteixen en propietat comuna de totes elles. L’estretor i l’exclusivisme nacionals es fan cada dia més impossibles, i amb les nombroses literatures locals i nacionals en forma una literatura mundial.

Mitjançant el ràpid perfeccionament de tots els instruments de producció i gràcies a les comunicacions infinitament facilitades, la burgesia arrossega també cap a la civilització àdhuc les nacions bàrbares. El bon preu de les seves mercaderies és l’artilleria pesada amb què bombardeja els fonaments de totes les muralles de la Xina i amb què obliga a capitular la xenofòbia més aferrissada dels bàrbars. Obliga totes les nacions, si no volen sucumbir, a adoptar el mètodes de producció de la burgesia, les obliga a introduir a casa seva mateix l’anomenada civilització, és a dir, a esdevenir burgeses. En una paraula: crea un món a imatge seva.

La burgesia ha sotmès el camp a domini de la ciutat. Ha creat ciutats enormes, ha augmentat en un grau extraordinari el nombre de la població urbana en relació a la rural, i, d’aquesta manera, ha arrencat una part important de la població a l’idiotisme de la vida del camp. De la mateixa manera que ha posat el camp sota la dependència de la ciutat, ha sotmès els pobles bàrbars i semibàrbars als civilitzats; la població camperola a la població burgesa, i l’Orient a Occident.

La burgesia suprimeix progressivament la dispersió dels mitjans de producció, de la propietat i de la població. Ha aglomerat les poblacions, ha centralitzat els mitjans de producció i ha concentrat la propietat en poques mans. La conseqüència inevitable d’aquest estat de coses ha estat la centralització política. Províncies independents, gairebé confederades només, amb interessos, lleis, governs i duanes diferents, han estat englobades en una sola nació, un sol govern, una sola llei, un sol interès nacional de classe i una sola línia duanera.

La burgesia, en el seu domini de classe amb prou feines centenari, ha creat forces productius més formidables i més colossals que totes les generacions pretèrites plegades. Submissió de les forces de la Natura, maquinària, aplicació de la Química a la Indústria i l’Agricultura, navegació a vapor, ferrocarrils, telègrafs elèctrics, rompuda i conreu de continents enters, canalització de rius per tal de fer-los navegables, pobles sencers que sorgeixen de la terra com per art d’encantament –quin dels segles passats hauria pogut sospitar que unes forces productives semblants dormien en el si del treball social?

Hem vist, doncs, que els mitjans de producció i de canvi, damunt la base dels quals s’ha anat formant la burgesia, varen ésser engendrats per la societat feudal. En una certa etapa de l’evolució d’aquests mitjans de producció i de canvi, les condicions en què produïa i traficava la societat feudal i l’organització feudal de l’agricultura i la manufactura, en pocs mots: el règim de propietat feudal, deixaren de correspondre a les forces productores ja desenvolupades. Obstaculitzaven la producció en comptes d’accelerar-la. Es transformaven en altres tantes traves. Calia trencar-les, aquestes traves, i hom les trencà.

l lloc d’elles fou ocupat per la lliure concurrència amb la seva escaient constitució social política i amb la dominació política i econòmica de la classe burgesa.

Davant els nostres ulls s’està produint un moviment semblant. El règim burgès de producció i de canvi, el règim burgès de propietat, la moderna societat burgesa, que ha fet brollar com per art de màgia uns mitjans de producció i de comunicació tan prodigiosos, s’assembla al bruixot impotent per a dominar ja els poders infernals que ell mateix ha conjurat. Fa uns quants decennis que la història de la indústria i el comerç no és altra cosa sinó la història de la revolta de les forces productores modernes contra les modernes condicions de producció i contra el règim de propietat que són les condicions d’existència i de domini de la burgesia. N’hi ha prou amb esmentar les crisis comercials les quals, amb llur rotació periòdica, posen en perill, com més va d’una manera més amenaçadora, l’existència de tota la societat burgesa. Normalment, en aquestes crisis comercials són destruïts no tan sols una part dels productes elaborats, sinó també una part de les forces productores ja creades. En les crisis esclata una epidèmia social que, en totes les èpoques passades, hauria semblat una absurditat: l’epidèmia de la sobreproducció. Tot d’un plegat, la Societat es troba reintegrada a un estat de barbàrie momentània; fa l’efecte com si una fam o una guerra universal d’extermini, li haguessin retallat tots els elements de subsistència; la indústria i el comerç semblen anorreats. I tot plegat, per què? Perquè la Societat posseeix massa mitjans de subsistència; massa indústria i massa comerç. Les forces productores que té a la seva disposició ja no serveixen d’estímul al règim burgès de propietat; al contrari, s’han tornat massa poderoses per a aquest règim que les entrebanca; i tan bon punt aquestes forces superen aquests entrebancs, desorganitzen tota la societat burgesa i amenacen l’existència de la propietat burgesa. El règim burgès ha esdevingut massa estret per a contenir la riquesa que ell mateix ha engendrat. De quin mitjà es val la burgesia per superar aquestes crisis? D’una banda, mitjançant la destrucció forçada d’una massa de forces productores; d’altra banda, conquerint nous mercats i explotant amb més perfecció els antics. De quina manera, doncs? Preparant crisis més universals i més formidables i restringint els mitjans per a prevenir-les.

Les armes amb què la burgesia ha ensorrat el feudalisme es giren ara contra ella mateixa.

Però la burgesia no tan sols ha forjat les armes que li seran mortals, ha engendrat també els homes que les han de manejar: els moderns treballadors, els proletaris.

A mesura que evoluciona la burgesia, és a dir, el capital, creix paral·lelament el proletariat, la classe dels obrers moderns, els quals només viuen mentre que troben feina, i només en troben a condició que llur treball faci créixer el capital. Aquests obrers, obligats a vendre’s cada dia, són una mercaderia com qualsevol altre article comercial, i d’aquí ve que estiguin sotmesos igualment a totes les contingències de la competència i a totes les oscil·lacions del mercat.

Gràcies a la difusió de la maquinària i a la divisió del treball, la feina dels proletaris ha perdut tot el seu caràcter independent i, correlativament, tot atractiu per al treballador. Aquest esdevé un simple accessori de la màquina, del qual hom demana només la maniobra més senzilla, més monòtona i més fàcil d’aprendre. Per tant, les despeses que origina el treballador es redueixen gairebé exclusivament als mitjans de subsistència que necessita per a la seva conservació i la perpetuació de la seva raça. El preu d’una mercaderia –el del treball, doncs, també– és igual, però, a les despeses de producció. Així doncs, el salari baixa en la mateixa mesura que esdevé desagradable el treball. Encara més. A mesura que la maquinària i la divisió del treball creixen, creix paral·lelament la suma d’aquest darrer, ja sia augmentant les hores de treball, augmentant la feina exigida en un temps donat, accelerant la velocitat de les màquines, etc.

La indústria moderna ha convertit el petit obrador del patriarcal menestral en la gran fàbrica de l’industrial capitalista. Masses d’obrers, amuntegades en la fàbrica, són organitzades militarment. Com si fossin vulgars soldats industrials, són col·locats sota la vigilància d’una jerarquia d’oficials i sots-oficials. No són merament servidors de la classe capitalista; estan sotmesos cada dia, cada hora, al jou de la màquina, de l’encarregat i, sobretot, de cadascun dels burgesos. Aquest despotisme és tant més rebaixant, més odiós i més revoltant, com més públicament proclama que la seva única finalitat és el guany.

Com més habilitat i menys vigoria exigeix el treball manual, és a dir, com més progressa la indústria moderna, més suplantat és el treball dels homes pel de les dones i els nens. Les diferències de sexe i edat ja han perdut llur significació social per a la classe treballadora. Ara només hi ha instruments de treball que tenen un cost proporcional a llur edat i llur sexe.

Un cop el treballador ha estat sotmès a l’explotació del fabricant, de manera que ha rebut el seu salari en diner comptant, llavors cauen damunt seu els altres elements integrants de la burgesia: el propietari de la casa, l’adroguer, el prestamista, etc.

Els antics estaments menestrals –petits industrials, comerciants i rendistes, artesans i pagesos–, totes aquestes classes van a parar dins el proletariat; en part, perquè llur petit capital és insuficient per a l’explotació de la gran indústria i ha de sucumbir davant la competència dels grans capitalistes, i en part, perquè llur habilitat és desvalorada per les noves forces de producció. Per això el proletariat es recluta en totes les classes de la població.

El proletariat recorre diverses etapes en la seva evolució. La seva lluita contra la burgesia comença amb la seva existència.

Al principi els obrers lluiten individualment; després, els treballadors d’una fàbrica; acabat, els treballadors d’un mateix ram dins una mateixa localitat, contra cadascun dels burgesos que els exploten directament. No es limiten pas a dirigir llurs atacs contra el sistema de producció, els dirigeixen contra els instruments de producció mateix; destrueixen les mercaderies forasteres que els fan la competència, fan malbé les màquines, calen foc a les fàbriques, cerquen de reconquerir la posició perduda del treballador medieval.

En aquesta etapa, els obrers formen una massa disseminada per tot el país i esmicolada per la concurrència. La cohesió massiva dels obrers no és encara la conseqüència de llur pròpia associació, sinó el resultat de l’associació de la burgesia, la qual, per tal d’assolir els seus objectius polítics, té necessitat de posar en moviment tot el proletariat, i que, de moment, encara pot fer-ho. En aquesta etapa, doncs, els proletaris combaten, no pas contra llurs enemics, sinó contra els enemics de llurs enemics: els residus de la monarquia absoluta, els propietaris rurals, els burgesos no industrials, els petits burgesos. Així, tot el moviment històric està concentrat en mans de la burgesia, cada victòria obtinguda d’aquesta manera és una victòria de la burgesia.

Però a mesura que va creixent la indústria, el proletariat no es limita a augmentar; es concentra en masses més grans, la seva força creix i ell en té més esment. Els interessos i les condicions de vida s’igualen cada cop més dins el proletariat, a mesura que la màquina va esborrant paulatinament les diferències en el treball i a mesura que el salari va reduint-se gairebé pertot arreu a un nivell igualment baix. La creixent concurrència dels burgesos entre ells i les crisis comercials que en resulten fan cada vegada més fluctuant el salari de l’obrer; el perfeccionament incessant de la maquinària, que com més va pren una evolució més ràpida, fa cada dia més insegura la posició social del treballador; les col·lisions isolades entre l’obrer i el burgès adopten cada cop més el caràcter de col·lisions entre dues classes. Per això els obrers comencen a formar coalicions contra els burgesos; tots ells s’ajunten a fi de conservar llur salari. Fins i tot funden associacions permanents, a fi i efecte de no estar desprevinguts per a les revoltes ocasionals. De tant en tant la lluita esclata en forma de motí.

A vegades triomfen els obrers, però d’una manera passatgera tan sols. El veritable resultat de llurs lluites no és pas l’èxit immediat, sinó la unió dels treballadors, que pren un increment incessant. Aquesta unió, l’estimulen els creixents mitjans de comunicació, producte de la gran indústria, els quals estableixen un intercanvi entre els treballadors de diverses localitats. Ara bé; no n’hi ha pas prou amb aquest intercanvi per a centralitzar en una lluita nacional, en una lluita de classes, les nombroses lluites locals de caràcter universalment igual. Tota lluita de classes és, després de tot, una lluita política. I la unió, per a arribar a la qual els homes de l’Edat Mitjana, amb llurs camins veïnals, necessitaven segles enters, els proletaris moderns, amb els ferrocarrils, la duen a terme en pocs anys.

Aquesta organització dels proletaris en classe, i per consegüent en partit polític, es destrueix a cada moment degut a la concurrència entre els propis obrers. Cada vegada, però, rebrota amb més força, més sòlida i més puixant. Obliga a reconèixer en forma de lleis els interessos peculiars dels treballadors, bo i aprofitant-se de les divisions intestines de la burgesia. Així, per exemple, la llei de les deu hores a Anglaterra.

Les col·lisions de la vella societat, sobretot, afavoreixen de manera diversa el procés evolutiu del proletariat. La burgesia es troba en perpètua lluita: al començament, contra l’aristocràcia; després, contra les mateixes fraccions de la burgesia els interessos de les quals estan pugna amb el progrés de la indústria; sempre, contra la burgesia de tots els països estrangers. En totes aqueixes lluites es veu obligada a acudir al proletariat, a reclamar-ne el concurs i, d’aquesta manera, a arrossegar-lo al moviment polític. Forneix, doncs, al proletariat els elements de la seva pròpia formació, ço és: les armes contra ella mateixa.

A més a més, com hem vist, gràcies als progressos de la indústria, fraccions enteres de la classe dominant són precipitades dins el proletariat, o, si més no, veuen amenaçades llurs condicions d’existència. Aquestes fraccions aporten també al proletariat un bon contingent d’elements de formació.

Finalment, en el període en què la lluita de classes s’atansa al desenllaç, el procés de dissolució en el si de la classe dominant, en el si de tota la vella societat, pren un caràcter tan violent i tan agut, que una petita part de la classe dominant es separa d’aquesta i s’ajunta a la classe revolucionària, a la classe que porta l’esdevenidor a les mans. Per això, de la mateixa manera que en temps passats una part de la noblesa va passar-se a la burgesia, ara una part de la burgesia es passa al proletariat, assenyaladament una part dels ideòlegs burgesos, els quals, a força de treballar, han arribat a comprendre teòricament la totalitat del moviment de la Història.

De totes les classes que en el moment present es troben enfront de la burgesia, únicament el proletariat és la classe positivament revolucionària. Les altres classes són destruïdes i enfonsades per la gran indústria, i el proletariat n’és el producte més genuí.

Les classes mitjanes: petits industrials, petits comerciants, artesans, pagesos, combaten la burgesia a fi d’assegurar-se, com a tal classe, llur existència davant la ruïna. Així doncs, no són pas revolucionaris, sinó conservadors. Encara més; són reaccionaris: tracten de fer recular la roda de la Història. Si són revolucionaris és perquè veuen imminent llur pas cap al proletariat; no pas perquè defensin llurs interessos actuals, sinó els futurs, i abandonen llur propi punt d’albir per col·locar-se en el del proletariat.

La púrria del proletariat[3], aquesta podridura passiva de les capes més baixes de la vella societat, és arrossegada de tant en tant al moviment per una revolució proletària; no obstant, d’acord amb tota la seva situació dins la societat, sempre estarà a punt per deixar-se subornar per les maniobres reaccionàries.

Les condicions d’existència de la vella societat ja estan destruïdes dins les condicions d’existència del proletariat. El proletari és indigent; les seves relacions envers la dona i els fills no tenen res de comú amb les relacions familiars burgeses; el treball industrial modern, la seva moderna submissió al jou del capital, tant a Anglaterra, com a França, a Amèrica, a Alemanya, li ha llevat tot caràcter nacional. Les lleis, la moral, la religió són per a ell altres tants prejudicis burgesos, darrera els quals s’amaguen altres tants interessos burgesos.

Totes les classes precedents que conqueriren el poder van intentar d’assegurar llur posició social ja adquirida, sotmetent la Societat sencera a les condicions de llur guany. Els proletaris només poden apoderar-se de les forces productores socials a condició d’abolir llur peculiar forma d’apropiació fins ara i, per consegüent, totes les formes d’apropiació fins al moment present. Els proletaris no tenen res d’ells a assegurar: han de destruir totes les seguretats i garanties privades fins a l’actualitat.

Tots els moviments fins al moment present han estat moviment de minories o en interès de minories. El moviment proletari és el moviment independent de la immensa majoria en interès de la immensa majoria. El proletariat, la capa més ínfima de la societat actual, no pot redreçar-se, no pot enlairar-se sense fer saltar tota la superestructura de les capes que formen la societat oficial.

Per bé que no pas en el fons, en la forma, la lluita del proletariat contra la burgesia és d’antuvi una lluita nacional. Naturalment, el proletariat de cada país en particular ha d’acabar primer amb la pròpia burgesia. Tot exposant les fases més generals de l’evolució del proletariat hem resseguit la guerra civil, més o menys encoberta, de la societat actual, fins al punt en què esclata en forma de revolució declarada i en què el proletariat assenta els fonaments del seu domini gràcies a l’enderrocament violent de la burgesia.

Ja hem vist que totes les societats anteriors tenien com a base l’antagonisme entre les classes opressores i les oprimides. Ara, que, per poder oprimir una classe, cal que hom li asseguri unes condicions dins les quals es pugui guanyar si més no la seva servil existència. El serf ha pogut esdevenir en plena servitud membre del municipi, de la mateixa manera que el menestral ha pogut passar a burgès sota el jou de l’absolutisme feudal. L’obrer modern, en canvi, en lloc d’enlairar-se amb el progrés de la indústria, cada vegada s’enfonsa més avall per sota de les condicions de la seva pròpia classe. El treballador esdevé pobre, i el pauperisme creix en proporció més ràpida encara que la població i la riquesa. És evident, doncs, que la burgesia és incapaç de seguir essent encara per molt temps la classe dominant i d’imposar a la societat, com a llei reguladora, les condicions d’existència de la seva classe. Està incapacitada per dominar, perquè no és capaç d’assegurar al seu esclau la pròpia existència dins l’esclavitud a què el té sotmès; perquè es veu forçada a deixar-lo en comptes de fer-se alimentar per ell. La societat no pot viure més sota d’ella, ço és: la seva existència ja és incompatible amb la societat.

La condició essencial de l’existència i el predomini de la classe burgesa és l’acumulació de la riquesa en mans de particulars, la formació i increment del capital, i la condició del capital és el treball assalariat. El treball assalariat es basa exclusivament en la concurrència dels treballadors entre ells. El progrés de la indústria, l’agent involuntari i passiu del qual és la burgesia, reemplaça l’isolament dels obrers, degut a la concurrència, per llur unió revolucionària mitjançant l’associació. Amb el desenvolupament de la gran indústria són remoguts, doncs, sota els peus mateixos de la burgesia els fonaments damunt els quals aquesta produeix i s’apropia els productes. La burgesia produeix sobretot els seus propis enterradors. La seva ensorrada i el triomf del proletariat són igualment ineluctables.

II. Proletaris i comunistes

Quines relacions hi ha entre els comunistes i els proletaris en general?

El comunistes no són pas un partit especial en relació als altres partits obrers.

No tenen pas cap interès diferent del interessos de tot el proletariat.

No afirmen pas principis particulars d’acord amb els quals vulguin modelar el moviment proletari.

Els comunistes es distingeixen únicament dels altres partits proletaris perquè, d’una banda, en les distintes lluites proletàries nacionals posen de relleu i valoren els interessos comuns al proletariat sencer i independents de la nacionalitat, i d’altra banda perquè, en les diverses etapes evolutives recorregudes per la lluita entre el proletariat i la burgesia, representen sempre l’interès del moviment total.

Els comunistes són, doncs, pràcticament la fracció més decidida i més avançada dels partits obrers de tots els països; teòricament tenen per endavant, enfront la restant massa del proletariat, la visió de les condicions, la marxa i els resultats del moviment proletari.

L’objectiu immediat dels comunistes és el mateix que el de la resta dels partits proletaris: constitució del proletariat en classe, ensorrament de la dominació burgesa i conquesta del poder polític per part del proletariat.

Els postulats teòrics dels comunistes no recolzen de cap de les maneres en idees o principis inventats o descoberts per aquest o aquell reformador del món.

Són simplement expressions generals de les condicions reals i positives d’una lluita de classes existent, d’un moviment històric que va descabdellant-se davant els nostres ulls. L’abolició dels règims de propietat que han existit fins ara no és pas el distintiu específic del comunisme.

Tots els règims de propietat han estat sotmesos a una mutació històrica permanent, a una transformació històrica constant.

La Revolució francesa, per exemple, va suprimir la propietat feudal en benefici de la burgesa.

El que caracteritza el Comunisme no és pas l’abolició de la propietat en sentit general, sinó la supressió de la propietat burgesa.

Ara bé; la moderna propietat burgesa és la darrera i més perfecta expressió de la producció i apropiació dels productes fundada en els antagonismes de classe, en l’explotació dels uns per part dels altres.

En aquest sentit, els comunistes poden resumir llur teoria en aquesta proposició: abolició de la propietat privada.

Hom ens ha fet retret, als comunistes, de voler suprimir la propietat producte de l’esforç personal i adquirida a força de treballar, la propietat que constitueix el fonament de tota llibertat, independència i activitat individuals.

Propietat adquirida amb el treball, creada, guanyada per un mateix! Parleu potser de la propietat del petit burgès, del petit pagès, que és anterior a la propietat burgesa? Aquesta rai, no tenim pas cap necessitat d’abolir-la nosaltres, el desenvolupament de la indústria l’ha abolida i aboleix cada dia.

O és que parleu de la moderna propietat privada burgesa?

És que el treball assalariat, el treball de proletari és una font de propietat per a aquest darrer? De cap manera. Ell crea el capital, és a dir, la propietat que es dedica a explotar el treball assalariat i que només pot créixer a condició d’engendrar nou treball assalariat a fi i efecte d’explotar-lo de bell nou. La propietat, en la seva forma actual, es mou entre dos termes antitètics: capital i treball assalariat. Analitzem els dos termes d’aquesta antítesi.

Ésser capitalista vol dir ocupar no solament una posició purament individual, sinó una posició social en el sistema de producció. El capital és un producte col·lectiu que només pot ésser posat en moviment gràcies a l’activitat conjunta de molts membres, i fins i tot, en última instància, en virtut de l’activitat conjunta de tots els membres de la Societat.

El capital no és, doncs, una força individual; és una força col·lectiva.

Per tant, quan el capital es transforma en propietat col·lectiva pertanyent a tots els membres de la Societat, no es transforma pas una propietat individual en propietat col·lectiva. L’únic que es transforma és el caràcter social de la propietat. Llavors perd el seu caràcter de classe.

Anem al treball assalariat.

El preu mitjà del treball assalariat és el salari mínim, en altres termes: la suma dels mitjans de subsistència perquè el treballador visqui com a tal. Allò, doncs, que el treballador assalariat s’apropia gràcies a la seva activitat, li arriba just per a perpetuar la seva miserable existència. Nosaltres només volem abolir el caràcter malaurat d’aquesta apropiació, dins els termes de la qual l’obrer treballa tan sols per incrementar el capital i només hi viu mentre li ho exigeix l’interès de la classe dominant.

En la societat burgesa el treball de l’home es redueix a un mitjà per a incrementar el treball acumulat. En la societat comunista, el treball acumulat no és sinó un mitjà per a eixamplar, per a enriquir, per a facilitar el procés de la vida de l’obrer.

En la societat burgesa, doncs, el passat domina sobre el present; en la societat comunista, el present domina sobre el passat. En la societat burgesa, el capital és independent i personal, mentre que l’individu que produeix viu sense independència i sense personalitat.

I la burgesia afirma que l’abolició d’aquest estat de coses és la supressió de la personalitat i de la llibertat! I amb raó. Fet i fet, es tracta de l’abolició de la llibertat, la independència i l’individualisme burgesos.

Dins l’actual règim burgès de producció, hom entén per llibertat, la llibertat de comerç i la llibertat de compra-venda.

Però si desapareix el comerç, desapareix igualment la llibertat de comerç. Tota la fraseologia sobre la llibertat de comerç, el mateix que tots els escarafalls liberals de la nostra burgesia, només tenen un sentit, en general, respecte del comerç restringit i del burgès esclavitzat de l’Edat Mitjana, però no pas pel que fa a la supressió comunista del comerç, del règim burgès de producció i de la pròpia burgesia.

Us esgarrifeu perquè volem abolir la propietat privada. Però és que en la vostra societat actual la propietat privada està abolida per a les nou desenes parts dels seus membres; existeix precisament perquè no existeix per a les nou desenes parts. Ens acuseu, doncs, de voler suprimir una propietat que pressuposa com a condició indispensable la mancança de propietat de la immensa majoria de la Societat.

En una paraula: ens feu retret que vulguem abolir la vostra propietat. Certament; això és el que volem.

A partir del moment en què el treball ja no pot convertir-se en capital, en diner, en renda rústica, en pocs mots: en una força social monopolitzable; és a dir, a partir del moment en què la propietat individual ja no pot transformar-se en propietat burgesa, a partir d’aquest moment afirmeu que la persona queda abolida.

Vosaltres, doncs, reconeixeu que, per persona, només enteneu els burgesos, els propietaris burgesos. I aquesta mena de persones són les que, fet i fet, han de desaparèixer.

El Comunisme no nega a ningú el dret d’apropiar-se una part dels productes socials; només nega el dret de sotmetre el treball d’altri per mitjà d’aquesta apropiació.

Hom ha objectat que suprimint la propietat privada desapareixerà tota llei d’activitat i que es produirà una ociositat general.

Segons aquest raonament, la societat burgesa hauria d’haver caigut ja fa temps en la inactivitat; car els que hi treballen no n’obtenen cap profit, i els que n’hi obtenen no treballen. Tota l’objecció queda reduïda a la tautologia que així que deixa d’haver-hi capital ja no hi ha treball assalariat.

Totes les objeccions que hom fa a la forma comunista de producció i apropiació dels productes materials han estat
fetes extensives també a la producció i apropiació dels productes intel·lectuals. De la mateixa manera que la supressió de la propietat de classe representa per al burgès l’abolició de la producció mateixa, la supressió de la cultura de classe ell la considera idèntica a l’abolició de la cultura en general.

L’educació, de la pèrdua de la qual es plany, és per a la immensa majoria una educació destinada a convertir-los en màquines.

Però val més que no discutiu amb nosaltres aplicant a l’abolició de la propietat burgesa els vostres conceptes burgesos de llibertat, cultura, dret, etc. Les vostres idees mateixes són productes del règim burgès de producció i de propietat, de la mateixa manera que el vostre dret no és altra cosa que la voluntat, enlairada a la categoria de llei, de la vostra classe; voluntat, el contingut de la qual ve determinat per les condicions materials d’existència de la vostra classe.

La concepció interessada que us fa convertir en lleis eternes de la natura i de la raó el vostre règim de propietat i de producció –règim que dimana de condicions històriques, transitòries en el curs de la producció–, la compartiu amb totes les classes dominants desaparegudes. Allò que capiu per a l’antiga propietat, allò que trobeu comprensible per a la propietat feudal, ja no podeu comprendre-ho per a la propietat burgesa.

Abolició de la família! Àdhuc els més radicals s’indignen davant aquest propòsit infame dels comunistes.

¿Damunt de quina base reposa la família actual, la família burgesa? Damunt el capital, damunt el profit individual. Completament desenvolupada, només existeix per a la burgesia; però troba el seu complement en la manca de família per part dels proletaris i en la prostitució pública.

La família dels burgesos s’esvaeix, naturalment, amb la supressió d’aquest complement seu, i tots dos desapareixen amb la desaparició del capital.

¿Ens acuseu de voler abolir l’explotació dels fills per part de llurs pares? Confessem aquest crim.

Però nosaltres trenquem –afirmeu vosaltres– els vincles més íntims, quan implantem l’educació col·lectiva en lloc de la familiar.

I l’educació vostra, ¿no ve determinada també per la Societat? ¿Per les condicions socials dins les quals eduqueu, en virtut de la intervenció directa o indirecta de la Societat mitjançant l’escola, etc.? Els comunistes no inventem pas la influència de la Societat damunt l’educació; es limiten a canviar-ne el caràcter, arrabassen l’educació a la influència de la classe dominant.

La cantarella burgesa sobre la família i l’educació, sobre els lligams íntims entre pares i fills, resulta encara més repugnant com més es trenquen, a conseqüència de la gran indústria, tots els lligams familiars per als proletaris i com més es converteixen els infants en simples articles de comerç i instruments de treball.

"Però vosaltres, els comunistes, voleu implantar la comunitat de les dones", ens increpa a cor la burgesia sencera.

El burgès veu en la seva dona un mer instrument de producció. Sent a dir que els instruments de producció hauran d’ésser explotats col·lectivament i, és clar, arriba a la conclusió que la sort del col·lectivisme recaurà igualment en les dones.

No sospita pas que justament el que es tracta és d’abolir la situació de les dones com a simples instruments de producció.

D’altra banda, no hi ha res de tan grotesc com l’horror ultramoral dels nostres burgesos davant la suposada comunitat oficial de les dones entre els comunistes. Els comunistes no tenen pas necessitat d’implantar la comunitat de les dones perquè ha existit de sempre.

Els nostres burgesos, no contents que les dones i les filles de llurs proletaris estiguin a llur disposició (això sense fer esment per res de la prostitució oficial), es diverteixen d’allò més seduint-se recíprocament les pròpies mullers.

En realitat, el matrimoni burgès és la comunitat de les mullers. Tot al més, hom podria fer retret als comunistes de voler substituir una comunitat de les dones hipòcritament dissimulada per una de franca i oficial. Altrament, és evident que amb la supressió de les actuals condicions de producció desapareix igualment la comunitat de les dones que en deriva, ço és, la prostitució pública i privada.

Els comunistes han estat acusats encara de voler abolir la pàtria, la nacionalitat.

Els treballadors no tenen pas pàtria. Hom no els pot pas prendre allò que no tenen. Fins que el proletariat no haurà conquerit, abans que tot, el poder polític, fins que no s’haurà erigit en classe nacional, fins que no s’haurà constituït ell mateix en nació, continuarà essent nacional, encara que de cap manera en el sentit de la burgesia.

Les divisions i antagonismes nacionals ja van desapareixent cada vegada més amb el desenvolupament de la burgesia, amb la llibertat de comerç, amb el mercat mundial, amb la uniformitat de la producció industrial i les corresponents condicions d’existència.

El predomini del proletariat els farà desaparèixer encara més. L’acció conjunta, si més no, dels països civilitzats, és una de les condicions primordials del seu alliberament.

L’explotació d’una nació per part d’una altra queda suprimida en la mateixa mesura que desapareix l’explotació d’un individu per part d’un altre.

L’hostilitat recíproca de les nacions desapareix paral·lelament a la desaparició de l’antagonisme de les classes dins de cada nació.En fi, les acusacions contra els comunistes, formulades des del punt de vista religiós, filosòfic i ideològic, no valen pas la pena d’ésser discutides a fons.

¿És que cal una anàlisi minuciosa per comprendre que amb les condicions de vida dels homes, amb llurs relacions socials, amb llur existència social, canvien també llurs nocions, conceptes i idees, en pocs mots: llur consciència?

¿Què demostra la història de les idees, sinó que la producció intel·lectual es transforma d’acord amb la material? De tostemps, les idees dominants en una època determinada no han estat altra cosa que les idees de la classe dominant.

Hom parla d’idees que revolucionen tota una societat; llavors hom expressa simplement el fet que dins la societat vella s’han format els elements d’una de nova, i que la descomposició de les velles condicions de vida té una marxa paral·lela a la de les velles idees.

Quan l’Antiguitat anava cap a la decadència, les velles religions foren vençudes per la religió cristiana. Quan, en el segle divuitè, les idees cristianes reculaven davant les idees filosòfiques, la societat feudal lliurava el seu combat a mort amb la burgesia, aleshores revolucionària. Les idees de llibertat de cultes i de consciència expressen senzillament, en el terreny del pensament, el domini de la lliure concurrència.

"És cert –dirà algú– que les idees religioses, morals, filosòfiques, polítiques, jurídiques, etc., s’han modificat en el transcurs de l’evolució històrica. Però és que la religió, la moral, la filosofia, la política, el dret, han persistit sempre a través d’aquestes transformacions.

"Ultra això, hi ha veritats eternes com la llibertat, la justícia, etc., que són comunes a totes les situacions de la Societat. El Comunisme, en canvi aboleix la religió, la moral, en comptes de reformar-les; contradiu, doncs, tots els processos de l’evolució històrica fins a l’actualitat.

"A què queda reduïda aquesta acusació? La història de tota la Societat fins ara es mou dins els antagonismes de classe, els quals han pres en cada època una forma diferent.

De totes maneres, sigui quina sigui la forma que hagi pres, l’explotació d’una part de la Societat per l’altra ha estat sempre un fi comú a totes les centúries pretèrites. No és pas cap miracle, doncs, que la consciència social de tots els segles es mogui, a despit de totes les diferències i tota la seva varietat, dins de determinades formes comunes, dins de formes de consciència que només es poden resoldre completament amb la desaparició total dels antagonismes de classe.

La revolució comunista és la ruptura més radical amb el règim tradicional de propietat; no té res d’estrany, per consegüent, que en el curs del seu descabdellament trenqui de la manera més radical amb les idees tradicionals.

Deixem estar, però, les acusacions de la burgesia contra el Comunisme.

Ja hem vist abans que el primer pas de la revolució obrera és l’enlairament del proletariat a la categoria de classe dominant, la conquesta de la democràcia per mitjà de la lluita.

El proletariat aprofitarà el seu domini polític per arrencar progressivament tot el capital a la burgesia, per centralitzar tots els instruments de producció en mans de l’Estat, és a dir, del proletariat organitzat en classe dominant, i per augmentar el més ràpidament possible el conjunt de les forces de producció.

D’antuvi, això només pot ocórrer, naturalment, per mitjà d’atacs despòtics al dret de propietat i al règim burgès de producció; gràcies, doncs, a mesures que semblen econòmicament insuficients i insostenibles, però que són superades en el curs del moviment i que són imprescindibles com a recurs per a subvertir tota la forma de producció.

Aquestes mesures, és clar, seran diferents segons cada país.

De totes maneres, per als països més avançats, podran ésser aplicades gairebé com a norma general, les següents:

1.Expropiació de la propietat rústica i aplicació de la renda territorial a les despeses de l’Estat;
2.Forts impostos progressius;
3.Abolició del dret d’herència;
4.Confiscació dels béns de tots els emigrats i rebels.
5.Centralització del crèdit en mans de l’Estat mitjançant una banca nacional amb capital de l’Estat i monopoli exclusiu;
6.Centralització dels mitjans de transport en mans de l’Estat;
7.Augment de les fàbriques nacionals i dels instruments de producció, rompuda dels erms i millorament dels conreus d’acord amb un pla general;
8.Treball obligatori per a tothom, creació d’exèrcits industrials, especialment per a l’agricultura;
9.Explotació combinada de l’agricultura i la indústria; acció a favor de la desaparició progressiva de la diferència entre la ciutat i el camp;

10.Instrucció pública i gratuïta de tots els infants; supressió, en la seva forma actual, del treball dels menors a les fàbriques. Coordinació de la instrucció amb la producció material, etc.

Un cop desaparegudes les diferències de classe en el transcurs de l’evolució i un cop concentrada tota la producció en mans dels individus associats, el poder públic perd el seu caràcter polític. El poder polític, en la seva veritable accepció, és el poder organitzat d’una classe per oprimir-ne una altra. Si en la lluita contra la burgesia, el proletariat s’uneix per constituir necessàriament una classe, si en virtut d’una revolució s’erigeix en classe dominant, i com a tal classe dominant aboleix violentament el vell règim de producció, suprimeix, amb aquest règim de producció, les condicions d’existència dels antagonismes de classe, les classes en general i, per tant, el seu propi predomini com a classe.

L’antiga societat burgesa, amb les seves classes i els seus antagonismes de classe, és substituïda per una associació en què el lliure desenvolupament de cadascú és la condició per al lliure desenvolupament de tots plegats.

III. Literatura socialista i comunista

1. El socialisme reaccionari

a) El socialisme feudal

Conforme amb llur posició històrica, les aristocràcies anglesa i francesa es varen veure obligades a redactar pamflets contra la moderna burgesia. En la revolució francesa del juliol del 1830 i en el moviment reformista anglès, havien sucumbit una altra vegada davant l’odiat arribista. Ja no era pas possible de parlar d’una lluita política seriosa. Només quedava com a recurs la lluita en el terreny de la literatura. Però, àdhuc en el terreny de la literatura, la vella fraseologia de l’època de la Restauració havia esdevingut també impossible. Per tal de captar-se simpaties, calia que l’aristocràcia fes veure que oblidava els seus interessos i que formulés el seu memorial de greuges contra la burgesia, en interès de la classe obrera explotada. Així es va procurar la satisfacció d’entonar cançons satíriques sobre els nous senyors d’aquesta darrera i deixar-li anar a cau d’orella profecies més o menys prenyades de mals averanys.

Heus aquí com va néixer el socialisme feudal, mescla d’elegies i d’opuscles satírics, de ressonàncies del passat i d’amenaces per a l’esdevenidor, posant de tant en tant el dit a la nafra a la burgesia gràcies a un judici mordaç, enginyós i càustic, i amb una actuació constantment grotesca degut a la total impotència per comprendre la marxa de la història moderna.

Per tal d’aplegar el poble a llur darrera, feien voleiar amb la mà, a tall de bandera, el proletari sarró de mendicant. Però cada cop que el pobre els seguia albirava a llur esquena els vells blasons feudals i arrencava a córrer enmig d’unes grans riallades irreverents.

Una part dels legitimistes francesos i de la jove Anglaterra van ésser els que van donar millor aquest espectacle.

Quan els campions del feudalisme proven que llur forma d’explotació era diferent de l’explotació burgesa, només obliden que ells explotaven en unes circumstàncies i sota unes condicions totalment distintes i avui anacròniques. Quan demostren que sota llur dominació no ha existit el proletariat modern, deixen de recordar només que justament la moderna burgesia ha estat un rebrot inevitable de llur ordre social.

D’altra banda, amaguen tan poc el caràcter reaccionari de llurs crítiques, que llur acusació cabdal contra la burgesia es basa precisament en el fet que sota el règim d’aquesta es formi una classe que farà saltar enlaire tot el vell ordre social.

Més que no pas el fet de crear un proletariat en sentit general, retreuen a la burgesia el fet de crear un proletariat revolucionari.

D’aquí ve que, en el terreny de la política pràctica, participin en totes les mesures violentes contra la classe treballadora, i que en la vida quotidiana, s’avinguin, a despit de tota llur fraseologia grandiloqüent, a recollir de terra la poma d’or i a baratar amb el comerciant la fidelitat, l’amor i l’honor per la llana d’ovella, les remolatxes i l’aiguardent.

De la mateixa manera que el clergue anava de bracet amb els senyors feudals, el socialisme clerical va d’acord amb el socialisme feudal.

Res no és tan fàcil com donar un vernís socialista a l’ascetisme cristià. Per ventura, ¿no ha estat el Cristianisme el que ha declamat també contra la propietat privada, contra el matrimoni, contra l’Estat? ¿No ha estat ell el que ha predicat perquè fossin substituïts per la caritat i la pobresa, pel celibat i la mortificació de la carn, per la vida monàstica i l’Església? El socialisme cristià no és més que l’aigua beneita amb què el capellà consagra el despit de l’aristocràcia.

b) El socialisme petit burgès

L’aristocràcia feudal no és pas l’única classe ensorrada per la burgesia, les condicions d’existència de la qual es van decandir i atrofiar dins la moderna societat burgesa. La menestralia i la petita pagesia de l’Edat Mitjana foren els precursors de la burgesia moderna. En els països poc desenvolupats industrialment i comercialment, aquesta classe continua vegetant al costat de la burgesia incipient.

En els països on la civilització moderna ha pres increment, s’ha format una nova petita burgesia que fluctua entre el proletariat i la burgesia i que es refà incessantment a títol de part complementària de la societat burgesa, els membres de la qual, però, són precipitats constantment dins el proletariat gràcies a la competència, i que, fins i tot arriben a veure com s’acosta, amb l’evolució de la gran indústria, un moment en què desapareixeran enterament com a fracció independent de la societat moderna i que hi seran substituïts, tant en el comerç com en la manufactura i l’agricultura, per capatassos i mossos.

En països com França on la classe pagesa ultrapassa de molt la meitat de la població, era natural que els escriptors que sortien en defensa del proletariat contra la burgesia apliquessin a llurs crítiques del règim burgès la mesura de la petita burgesia i la petita pagesia, i que es posessin al costat dels treballadors partint del punt de vista dels petits burgesos. Així es va formar el socialisme petit burgès; Sismondi és el capdavanter d’aquesta literatura, no sols a França, sinó també a Anglaterra.

Aquest socialisme ha fet amb una gran agudesa l’anàlisi de les contradiccions pròpies de l’actual règim de producció. Ha posat en evidència les hipòcrites apologies dels economistes. Ha demostrat de manera irrefutable la influència pertorbadora de la maquinària i la divisió del treball, la concentració dels capitals i de la propietat rústica, la sobreproducció, les crisis; la decadència inevitable dels petits burgesos i petits pagesos; la misèria del proletariat, l’anarquia de la producció, l’escandalosa desproporció en el repartiment de la riquesa, la guerra industrial a mort entre les nacions; la desaparició dels vells costums, dels vells vincles familiars i de les velles nacionalitats.

De tota manera, conforme al seu contingut positiu, aquest socialisme, o bé vol reimplantar els antics mitjans de producció i de relació, i amb ells les antigues formes de propietat i l’antiga societat, o bé vol tornar a tancar violentament els moderns mitjans de producció i de relació dins el marc de l’antic règim de propietat que aquells enderrocaren, i que havien d’enderrocar necessàriament. En tots dos casos, és reaccionari i utòpic alhora.

c) El socialisme alemany o socialisme "veritable"

La literatura socialista i comunista de França, que va néixer sota la pressió d’una burgesia dominant, i que és l’expressió literària de la lluita contra aquesta dominació, fou importada a Alemanya en una època en què la burgesia d’aquest país tot just havia iniciat la seva lluita contra l’absolutisme feudal.

Els filòsofs, mitjos filòsofs i erudits alemanys assimilaren àvidament aquesta literatura, oblidant, però, que la introducció d’aquests escrits des de França no va pas coincidir amb la introducció a Alemanya de les condicions socials franceses. Donades les condicions d’Alemanya, la literatura francesa va perdre tota la seva importància pràctica immediata i va adquirir un aspecte purament doctrinal. Per força, doncs, havia de prendre un aire d’ociosa especulació sobre la realització de l’entitat humana.

La tasca exclusiva dels literats alemanys va consistir a posar d’acord les noves idees de França amb llur vella consciència filosòfica, o més ben dit, a assimilar-se, des de llurs punts d’albir filosòfics, les idees franceses.

Al capdavall, aquesta assimilació es va produir de la mateixa manera con ens assimilem un idioma estranger: per mitjà de la traducció.

Ja és sabut que els monjos van transcriure sota la forma d’absurdes hagiografies catòliques els manuscrits on s’havien conservat les obres clàssiques de l’antiga era pagana. Els escriptors alemanys van fer el mateix, en sentit invers, amb la literatura profana francesa. Van escriure llurs extravagàncies prenent per model l’original francès. Així, per exemple, darrera la crítica francesa de les funcions de la moneda, van escriure: "Alienació de l’ésser humà"; sota la crítica francesa de l’Estat burgès, enunciaren: "Supressió de l’imperi de la universalitat abstracta", i així successivament.

La introducció d’aquesta fraseologia filosòfica en les argumentacions franceses fou anomenada per ells: "Filosofia de l’acció", "Socialisme veritable", "Ciència alemanya del socialisme", "Fonaments filosòfics del socialisme", etc.

Heus aquí com fou mutilada per complet la literatura socialista i comunista francesa. I com que entre els alemanys deixà d’ésser l’expressió de la lluita d’una classe contra l’altra, els alemanys arribaren al convenciment –superada la "unilateralitat francesa"– d’ésser els representants de la necessitat de la veritat en comptes d’ésser-ho de les veritables necessitats i, en lloc dels interessos del proletariat, dels interessos de l’ésser humà, de l’home en general, de l’home que no forma part de cap classe ni molt menys de la realitat, sinó únicament del cel boirós de la fantasia filosòfica.Aquest socialisme alemany, que es prenia tan seriosament i tant solemnialment els seus barroers exercicis, i que vociferava talment com un arrencaqueixals, va anar perdent poc a poc la seva pedant innocència.

La lluita de la burgesia alemanya –millor dit, de la burgesia prussiana– contra la monarquia absoluta i els senyors feudals, és a dir, el moviment liberal, esdevingué més seriosa.

Així va ésser oferta al socialisme "veritable" la desitjada avinentesa d’oposar les reivindicacions socialistes al moviment polític, de llançar els anatemes tradicionals contra el liberalisme, contra l’Estat representatiu, contra la concurrència burgesa, la llibertat burgesa de premsa, el dret burgès, la llibertat i igualtat burgeses, i de predicar a les masses populars que en aquest moviment burgès no havien de guanyar-hi res, sinó més aviat perdre-ho tot. El socialisme alemany oblidà oportunament que la crítica francesa, de la qual ell era l’eco insuls, pressuposa la societat burgesa moderna, amb les corresponents condicions materials d’existència i la constitució política adient, premisses elementals la conquesta de les quals ocupava el primer pla a Alemanya.

Aquest socialisme estigué al servei dels governs absoluts d’Alemanya amb llur reguitzell de clergues, mestres d’escola, nobles rurals i buròcrates, en qualitat d’espantall propici contra la burgesia que es dreçava tota amenaçadora.

Vingué a constituir el complement dolcenc de les cruels fuetades i els trets de fusell amb què els mateixos governs alemanys sufocaven les revoltes obreres alemanyes.

D’aquesta manera, el socialisme "veritable" esdevingué, en mans dels governs, una arma contra la burgesia alemanya, tot representant també directament un interès reaccionari, l’interès de la menestralia alemanya. A Alemanya, la petita burgesia llegada pel segle XVIè i que d’aquella època ençà ha anat ressorgint constantment sota formes diferents, ha format la base social de l’estat de coses existent.

La seva desaparició és la desaparició de la situació existent a Alemanya. Aquesta classe tem la seva destrucció per obra i gràcia del predomini polític i industrial de la burgesia, d’una banda, a conseqüència de la concentració del capital, i, d’altra banda, per l’adveniment d’un proletariat revolucionari. Li fa l’efecte que el socialisme "veritable" mata tots dos pardals d’un sol tret. I aquell es propaga com una epidèmia.

La indumentària teixida amb teranyines especulatives, brodada de flors retòriques i amarada d’un rou sentimental i rublert d’amor, aquesta indumentària transcendental amb què els socialistes alemanys han embolcallat llurs raquítiques i escasses "veritats eternes", no ha fet sinó augmentar la venda de llur mercaderia entre un públic com aquell.

Per la seva banda, el socialisme alemany va anar comprenent cada vegada més la seva vocació de representant pompós d’aquesta burgesia menestrala.

Enlaira la nació alemanya a la categoria de nació modèlica, i el filisteu alemany, a la categoria d’home normal. Va donar a les infàmies d’aquest home un sentit ocult i altament socialista que les convertia en tot el contrari del que eren. Arribà a l’última conseqüència atacant directament la tendència "brutalment destructora" del comunisme i proclamant la seva pròpia superioritat imparcial per damunt de totes les lluites de classe. Llevat de molt poques excepcions, tot allò que circula a Alemanya amb l’etiqueta de publicacions socialistes i comunistes pertany al domini d’aquesta literatura fastigosa i enervant.

2. El socialisme conservador o burgès

Una part de la burgesia desitja obviar els inconvenients socials a fi i efecte d’assegurar l’existència de la societat burgesa.

Aquesta fracció està integrada per economistes, filantrops, humanitaris, milloradors de la situació de les classes treballadores, organitzadors de la beneficència, protectors dels animals, fundadors de societats de temperança i la gamma més virolada de reformadors de cantonada. Fins i tot hom ha elaborat sistemes complets a base d’aquest socialisme burgès.Citem-ne, com a exemple, la Philosophie de la Misère, de Proudhon.

Els burgesos socialistes volen les condicions d’existència de la societat moderna sense les classes i els perills que aquestes comporten necessàriament. Volen la societat actual, eliminant-ne els elements que la revolucionen i la disgreguen. Volen la burgesia sense el proletariat. La burgesia, és clar, troba que el món en què impera és el millor dels móns. El socialisme burgès elabora aquesta concepció consoladora i li dóna la forma de semisistema o de sistema total. En exigir al proletariat que liquidi els seus sistemes i que entri a la nova Jerusalem, en el fons no fa sinó demanar-li que romangui dins la societat actual, bo i desprenent-se, però, de les seves odioses idees respecte a ella.

Una segona modalitat del socialisme, menys sistemàtica però més pràctica, ha intentat de treure a la classe obrera les ganes de qualsevol moviment revolucionari, tot demostrant-li que només podia ésser-li d’utilitat una transformació de les condicions materials d’existència, de les condicions econòmiques, i no pas aquest o aquell canvi polític. Aquest socialisme, però, entén per transformació de les condicions materials de l’existència, no pas la supressió del règim burgès de producció, la qual només és possible seguint una trajectòria revolucionària, sinó les millores econòmiques assolides damunt la base d’aquest règim de producció; no canviar res, doncs, de les relacions entre el capital i el treball assalariat, sinó, en el millor dels casos, reduir a la burgesia les despeses del seu predomini i simplificar-li les finances.

El socialisme burgès només troba la seva expressió escaient quan es converteix en una simple imatge retòrica.

Llibertat de comerç!, en interès de la classe obrera; protecció aranzelària!, en interès de la classe obrera; presons cel·lulars!, en interès de la classe obrera, heus aquí el mot darrer, l’únic pronunciat seriosament, del socialisme burgès.

El socialisme de la burgesia recolza precisament en l’afirmació que els burgesos són burgesos en interès de la classe treballadora.

3. El socialisme i el comunisme crítico-utòpics

No parlarem ací de la literatura que en totes les grans revolucions modernes ha propugnat les reivindicacions del proletariat (els escrits de Babeuf, etc.).

Els primers intents del proletariat d’imposar directament el seu propi interès de classe en una època d’agitació general, en el període de la subversió de la societat feudal, fracassaren necessàriament, tant per l’estat rudimentari del proletariat mateix, com per la manca de les condicions materials per a la seva emancipació, les quals, després de tot, no són més que un producte de l’època burgesa. Segons el seu contingut, la literatura revolucionària que va acompanyar aquests primers moviments del proletariat és forçosament reaccionària. Predica un ascetisme general i un igualitarisme brutal.

Els sistemes socialistes i comunistes pròpiament dits, els sistemes de St. Simon, de Fourier, d’Owen, etcètera, sorgeixen en el primer període incipient de la lluita entre el proletariat i la burgesia que ja hem descrit abans. (Vegeu Burgesos i proletaris)

El inventors d’aquests sistemes s’adonen –val a dir-ho– dels antagonismes de classe i de l’eficàcia dels elements dissolvents de la pròpia societat dominant, però no albiren, pel que fa al proletariat, cap activitat històrica característica, cap moviment polític que li sigui peculiar.

Com que el desenvolupament dels antagonismes de classe segueix una marxa paral·lela a la del creixement de la indústria, no troben tampoc les condicions materials per a l’emancipació del proletariat, i cerquen una ciència social, unes lleis socials, per tal de crear aquestes condicions.

Els cal substituir l’activitat social per llur activitat inventiva personal, els cal suplir les condicions històriques de l’emancipació per unes condicions imaginàries, i l’organització paulatinament progressiva del proletariat en classe per una organització de la societat, incubada expressament en llur imaginació. Per a ells, la Història Universal futura es resol amb la propaganda i la realització pràctica dels seus plans socials.

No cal dir que en llurs projectes estan convençuts que representen per damunt de tot els interessos de la classe treballadora en qualitat de classe que pateix més. Per ells, el proletariat només existeix des d’aquest punt d’albir de classe més sofrent.

La forma incipient de la lluita de classes, així com llur pròpia posició social, comporten, però, el fet que ells es creuen mantenir-se molt per damunt d’aquells antagonismes de classes. Volen millorar la situació social de tots els membres de la societat, la dels millor situats i tot. Per això recorren constantment a tota la societat sense distinció, i de manera preferent i tot a la classe dominant. Al capdavall, només cal comprendre llur sistema per adonar-se que és el millor projecte possible de la millor societat possible.

D’aquí ve, doncs, que rebutgin tota acció política, particularment tota acció revolucionària; que vulguin assolir llur objectiu per camins pacífics, i que tractin d’obrir pas al nou evangeli social per la força de l’exemple i per mitjà de petits experiments, condemnats, naturalment, al fracàs.

La fantàstica descripció de la societat futura té el seu origen en la primer embranzida, plena de pressentiments, del proletariat envers una subversió general de la societat, en una època en què aquell era encara incipient i, per consegüent, en què àdhuc tenia encara una idea fantàstica de la seva pròpia situació.

Però els escrits socialistes i comunistes contenen també elements crítics. Ataquen tots els fonaments de la societat existent. Han fornit, doncs, materials de gran vàlua per a il·lustrar els treballadors. Llurs postulats positius, com és ara la supressió de l’antagonisme entre la ciutat i el camp, de la família, del profit privat i del treball assalariat; l’enunciació de l’harmonia social, la transformació de l’Estat en una mera administració de la producció, tots aquests postulats expressen senzillament la desaparició dels antagonismes de classe que aleshores comencen justament a desenvolupar-se i que ells només coneixen encara en llur amorfa indecisió. Per això aquests postulats mateixos tenen encara un sentit purament utòpic.

La importància del socialisme i el comunisme crítico-utòpics està en raó inversa a l’evolució històrica. Aquesta quimèrica elevació per damunt de la lluita de classe i la seva fantàstica impugnació, perden tota llur valor pràctica i tota justificació teòrica, en la mateixa proporció en què la susdita lluita va creixent i prenent forma. D’aquí ve que, tot i que per molts conceptes els fundadors d’aquests sistemes eren revolucionaris, llurs deixebles formin cada vegada sectes reaccionàries. Mantenen les velles concepcions dels mestres enfront del progrés històric del proletariat. Per això tracten, de manera conseqüent, d’esmorteir la lluita de classes i de conciliar els antagonismes. Segueixen somniant en la realització experimental de llurs utopies socials, en l’organització de falansteris isolats, en la creació de home-colònies, en la fundació d’una petita Icària[4] –edició en dotzau de la nova Jerusalem–, i per tal de donar realitat a totes aquestes elucubracions, els cal recórrer a la filantropia dels cors i butxaques dels burgesos. Ingressen gradualment en la categoria dels socialistes reaccionaris o conservadors de què hem parlat abans, i només se’n distingeixen per una pedanteria més sistemàtica i per la fe supersticiosa i fanàtica en les virtuts miraculoses de llur ciència social.

D’aquí ve que s’oposin exasperadament a tot moviment polític dels treballadors, el qual solament pot ésser una resultant d’una orba incredulitat davant el nou evangeli.

A Anglaterra, els owenistes reaccionen contra els cartistes, i a França els fourieristes lluiten contra els reformistes.

IV. Posició dels comunistes respecte als diferents partits d’oposició

Tenint en compte el que hem dit en el capítol II, resulta òbvia la posició dels comunistes davant els partits obrers ja organitzats; llur posició, doncs, respecte als cartistes d’Anglaterra i als reformistes agraris de Nord-Amèrica. Els comunistes combaten per l’assoliment dels objectius i interessos presents immediats de la classe obrera, però en el moviment actual representen, al mateix temps, l’esdevenidor d’aquesta darrera. A França, els comunistes es coalitzen amb el partit socialista-democràtic[5] contra la burgesia conservadora i radical, sense renunciar, per això, al dret de fer la crítica de la fraseologia i les il·lusions dimanants de la tradició revolucionària.

A Suïssa, presten suport als radicals, sense oblidar que aquest partit està integrat per elements contradictoris, en part per socialistes demòcrates en el sentit francès, i en part per radicals burgesos.

Entre els polonesos, els comunistes ajuden el partit que considera que una revolució agrària és la condició de l’emancipació nacional, el mateix partit promotor de la insurrecció de Cracòvia del 1846.

A Alemanya, així que la burgesia adopta una actitud de caràcter revolucionari, el partit comunista lluita d’acord amb ella, contra la monarquia absoluta, la propietat feudal rústica i la petita burgesia.

En cap moment, però, no obliden de desvetllar entre els obrers una consciència el més clara possible de l’antagonisme irreductible entre la burgesia i proletariat, a fi i efecte que els obrers alemanys puguin convertir de seguida en altres tantes armes contra la burgesia les condicions socials i polítiques que ha de portar forçosament la burgesia amb el seu predomini, i a fi que un cop enderrocades les classes reaccionàries d’Alemanya, comenci sense dilació la lluita contra la pròpia burgesia.

Els comunistes fixen principalment l’atenció en Alemanya, perquè aquest país es troba a la vigília d’una revolució burgesa, i donat que Alemanya portarà a cap aquesta revolució en unes condicions de la civilització europea més avançades en general, i amb un proletariat molt més format que no pas a Anglaterra en el segle XVIIè i a França en el XVIIIè, la revolució burgesa alemanya pot ésser, doncs, només el preludi d’una revolució proletària.

En una paraula; els comunistes ajuden a tot arreu qualsevol moviment revolucionari contra l’estat de coses social i polític existent.

En tots aquests moviments fan ressaltar –a títol de punt primordial del moviment– el problema de la propietat, per poc o molt avançada que sigui la forma que hagi pres.

En fi, els comunistes treballen a tot arreu per la unió i l’entesa dels partits demòcrates de tots els pobles.

Els comunistes tenen per indigne ocultar llurs opinions i intencions. Proclamen públicament que llurs objectius només poden ésser assolits per mitjà de la subversió de tot l’ordre social existent fins a l’actualitat. Ja cal que les classes dominants tremolin davant la perspectiva d’una revolució comunista! Els proletaris no hi tenen res a perdre, llevat de les cadenes. Hi tenen un món a guanyar.

Proletaris de tots els països, Uniu-vos!

Notes
[1] O, més exactament la història escrita. El 1847, la prehistòria de la Societat, l’organització social que precedeix tota història escritat, encara era poc més que desconeguda. D’aleshores ençà, Haxthausen ha descobert a Rússia la propietat comunal de la terra, Maurer ha demostrat que aquesta propietat comunal era la base social d’on derivaven totes les tribus alemanyes, i poc a poc hom ha anat descobrint que les comunitats rurals amb possessió comunal de la terra eren la forma primitiva de la societat, des de l’Índia fins a Irlanda. Finalment, l’organització d’aquesta societat comunista primitiva, en la seva forma típica, ha estat evidenciada per la descoberta decisiva de Morgan referent a la veritable natura de la gens i la seva situació en la tribu. Amb la dissolució d’aquestes entitats comunals primitives comença la divisió de la Societat en classes especials i a l’últim antagòniques entre elles.

[2] Els habitants de les ciutats d’Itàlia i França donaren aquest nom a llurs entitats de població, després que hagueren comprat o arrabassat a llurs senyors feudals els primers drets d’administració autònoma.

[3] Marx i Engels donen el nom de lumpenproletariat –que jo he traduït per púrria del proletariat– a aquell sector de la Societat que solem anomenar "baixos fons socials", és a dir, els ganduls d’ofici, els captaires de professió, els vagabunds, criminals, lladres, etc. –N. del T.

[4] Owen dóna el nom d’home-colònies (colònies de l’Interior) a les seves societats comunistes modèliques. Falansteris era el nom dels palaus socials ideats per Fourier. El país fantàstic i utòpic, les institucions comunistes del qual va descriure Gabet, s’anomenava Icària.

[5] El partit que aleshores s’anomenava, a França, socialista-democràtic era el representat políticament per Ledru-Rollin i, literàriament, per Louis Blanc; doncs, no tenia absolutament res a veure amb l’actual social-democràcia alemanya.

Traducció al català: Carles Castellanos
Font: http://www.marxists.org/catala/marx/manifest/index.htm

El Manifiesto Comunista

2008-04-04T02:43:00.001+02:00

Escrito y publicado el año 1848 por Karl Marx i Friedrich Engels.

Un espectro se cierne sobre Europa: el espectro del comunismo. Contra este espectro se han conjurado en santa jauría todas las potencias de la vieja Europa, el Papa y el zar, Metternich y Guizot, los radicales franceses y los polizontes alemanes.

No hay un solo partido de oposición a quien los adversarios gobernantes no motejen de comunista, ni un solo partido de oposición que no lance al rostro de las oposiciones más avanzadas, lo mismo que a los enemigos reaccionarios, la acusación estigmatizante de comunismo.

De este hecho se desprenden dos consecuencias:

La primera es que el comunismo se halla ya reconocido como una potencia por todas las potencias europeas.

La segunda, que es ya hora de que los comunistas expresen a la luz del día y ante el mundo entero sus ideas, sus tendencias, sus aspiraciones, saliendo así al paso de esa leyenda del espectro comunista con un manifiesto de su partido.

Con este fin se han congregado en Londres los representantes comunistas de diferentes países y redactado el siguiente Manifiesto, que aparecerá en lengua inglesa, francesa, alemana, italiana, flamenca y danesa.

I.- BURGUESES Y PROLETARIOS

Toda la historia de la sociedad humana, hasta la actualidad , es una historia de luchas de clases.

Libres y esclavos, patricios y plebeyos, barones y siervos de la gleba, maestros y oficiales; en una palabra, opresores y oprimidos, frente a frente siempre, empeñados en una lucha ininterrumpida, velada unas veces, y otras franca y abierta, en una lucha que conduce en cada etapa a la transformación revolucionaria de todo el régimen social o al exterminio de ambas clases beligerantes.

En los tiempos históricos nos encontramos a la sociedad dividida casi por doquier en una serie de estamentos , dentro de cada uno de los cuales reina, a su vez, una nueva jerarquía social de grados y posiciones. En la Roma antigua son los patricios, los équites, los plebeyos, los esclavos; en la Edad Media, los señores feudales, los vasallos, los maestros y los oficiales de los gremios, los siervos de la gleba, y dentro de cada una de esas clases todavía nos encontramos con nuevos matices y gradaciones.

La moderna sociedad burguesa que se alza sobre las ruinas de la sociedad feudal no ha abolido los antagonismos de clase. Lo que ha hecho ha sido crear nuevas clases, nuevas condiciones de opresión, nuevas modalidades de lucha, que han venido a sustituir a las antiguas.

Sin embargo, nuestra época, la época de la burguesía, se caracteriza por haber simplificado estos antagonismos de clase. Hoy, toda la sociedad tiende a separarse, cada vez más abiertamente, en dos grandes campos enemigos, en dos grandes clases antagónicas: la burguesía y el proletariado.

De los siervos de la gleba de la Edad Media surgieron los “villanos” de las primeras ciudades; y estos villanos fueron el germen de donde brotaron los primeros elementos de la burguesía.

El descubrimiento de América, la circunnavegación de Africa abrieron nuevos horizontes e imprimieron nuevo impulso a la burguesía. El mercado de China y de las Indias orientales, la colonización de América, el intercambio con las colonias, el incremento de los medios de cambio y de las mercaderías en general, dieron al comercio, a la navegación, a la industria, un empuje jamás conocido, atizando con ello el elemento revolucionario que se escondía en el seno de la sociedad feudal en descomposición.

El régimen feudal o gremial de producción que seguía imperando no bastaba ya para cubrir las necesidades que abrían los nuevos mercados. Vino a ocupar su puesto la manufactura. Los maestros de los gremios se vieron desplazados por la clase media industrial, y la división del trabajo entre las diversas corporaciones fue suplantada por la división del trabajo dentro de cada taller.

Pero los mercados seguían dilatándose, las necesidades seguían creciendo. Ya no bastaba tampoco la manufactura. El invento del vapor y la maquinaria vinieron a revolucionar el régimen industrial de producción. La manufactura cedió el puesto a la gran industria moderna, y la clase media industrial hubo de dejar paso a los magnates de la industria, jefes de grandes ejércitos industriales, a los burgueses modernos.

La gran industria creó el mercado mundial, ya preparado por el descubrimiento de América. El mercado mundial imprimió un gigantesco impulso al comercio, a la navegación, a las comunicaciones por tierra. A su vez, estos, progresos redundaron considerablemente en provecho de la industria, y en la misma proporción en que se dilataban la industria, el comercio, la navegación, los ferrocarriles, se desarrollaba la burguesía, crecían sus capitales, iba desplazando y esfumando a todas las clases heredadas de la Edad Media.

Vemos, pues, que la moderna burguesía es, como lo fueron en su tiempo las otras clases, producto de un largo proceso histórico, fruto de una serie de transformaciones radicales operadas en el régimen de cambio y de producción.

A cada etapa de avance recorrida por la burguesía corresponde una nueva etapa de progreso político. Clase oprimida bajo el mando de los señores feudales, la burguesía forma en la “comuna” una asociación autónoma y armada para la defensa de sus intereses; en unos sitios se organiza en repúblicas municipales independientes; en otros forma el tercer estado tributario de las monarquías; en la época de la manufactura es el contrapeso de la nobleza dentro de la monarquía feudal o absoluta y el fundamento de las grandes monarquías en general, hasta que, por último, implantada la gran industria y abiertos los cauces del mercado mundial, se conquista la hegemonía política y crea el moderno Estado representativo. Hoy, el Poder público viene a ser, pura y simplemente, el Consejo de administración que rige los intereses colectivos de la clase burguesa.

La burguesía ha desempeñado, en el transcurso de la historia, un papel verdaderamente revolucionario.

Dondequiera que se instauró, echó por tierra todas las instituciones feudales, patriarcales e idílicas. Desgarró implacablemente los abigarrados lazos feudales que unían al hombre con sus superiores naturales y no dejó en pie más vínculo que el del interés escueto, el del dinero contante y sonante, que no tiene entrañas. Echó por encima del santo temor de Dios, de la devoción mística y piadosa, del ardor caballeresco y la tímida melancolía del buen burgués, el jarro de agua helada de sus cálculos egoístas. Enterró la dignidad personal bajo el dinero y redujo todas aquellas innumerables libertades escrituradas y bien adquiridas a una única libertad: la libertad ilimitada de comerciar. Sustituyó, para decirlo de una vez, un régimen de explotación, velado por los cendales de las ilusiones políticas y religiosas, por un régimen franco, descarado, directo, escueto, de explotación.

La burguesía despojó de su halo de santidad a todo lo que antes se tenía por venerable y digno de piadoso acontecimiento. Convirtió en sus servidores asalariados al médico, al jurista, al poeta, al sacerdote, al hombre de ciencia.

La burguesía desgarró los velos emotivos y sentimentales que envolvían la familia y puso al desnudo la realidad económica de las relaciones familiares .

La burguesía vino a demostrar que aquellos alardes de fuerza bruta que la reacción tanto admira en la Edad Media tenían su complemento cumplido en la haraganería más indolente. Hasta que ella no lo reveló no supimos cuánto podía dar de sí el trabajo del hombre. La burguesía ha producido maravillas mucho mayores que las pirámides de Egipto, los acueductos romanos y las catedrales góticas; ha acometido y dado cima a empresas mucho más grandiosas que las emigraciones de los pueblos y las cruzadas.

La burguesía no puede existir si no es revolucionando incesantemente los instrumentos de la producción, que tanto vale decir el sistema todo de la producción, y con él todo el régimen social. Lo contrario de cuantas clases sociales la precedieron, que tenían todas por condición primaria de vida la intangibilidad del régimen de producción vigente. La época de la burguesía se caracteriza y distingue de todas las demás por el constante y agitado desplazamiento de la producción, por la conmoción ininterrumpida de todas las relaciones sociales, por una inquietud y una dinámica incesantes. Las relaciones inconmovibles y mohosas del pasado, con todo su séquito de ideas y creencias viejas y venerables, se derrumban, y las nuevas envejecen antes de echar raíces. Todo lo que se creía permanente y perenne se esfuma, lo santo es profanado, y, al fin, el hombre se ve constreñido, por la fuerza de las cosas, a contemplar con mirada fría su vida y sus relaciones con los demás.

La necesidad de encontrar mercados espolea a la burguesía de una punta o otra del planeta. Por todas partes anida, en todas partes construye, por doquier establece relaciones.

La burguesía, al explotar el mercado mundial, da a la producción y al consumo de todos los países un sello cosmopolita. Entre los lamentos de los reaccionarios destruye los cimientos nacionales de la industria. Las viejas industrias nacionales se vienen a tierra, arrolladas por otras nuevas, cuya instauración es problema vital para todas las naciones civilizadas; por industrias que ya no transforman como antes las materias primas del país, sino las traídas de los climas más lejanos y cuyos productos encuentran salida no sólo dentro de las fronteras, sino en todas las partes del mundo. Brotan necesidades nuevas que ya no bastan a satisfacer, como en otro tiempo, los frutos del país, sino que reclaman para su satisfacción los productos de tierras remotas. Ya no reina aquel mercado local y nacional que se bastaba así mismo y donde no entraba nada de fuera; ahora, la red del comercio es universal y en ella entran, unidas por vínculos de interdependencia, todas las naciones. Y lo que acontece con la producción material, acontece también con la del espíritu. Los productos espirituales de las diferentes naciones vienen a formar un acervo común. Las limitaciones y peculiaridades del carácter nacional van pasando a segundo plano, y las literaturas locales y nacionales confluyen todas en una literatura universal.

La burguesía, con el rápido perfeccionamiento de todos los medios de producción, con las facilidades increíbles de su red de comunicaciones, lleva la civilización hasta a las naciones más salvajes. El bajo precio de sus mercancías es la artillería pesada con la que derrumba todas las murallas de la China, con la que obliga a capitular a las tribus bárbaras más ariscas en su odio contra el extranjero. Obliga a todas las naciones a abrazar el régimen de producción de la burguesía o perecer; las obliga a implantar en su propio seno la llamada civilización, es decir, a hacerse burguesas. Crea un mundo hecho a su imagen y semejanza.

La burguesía somete el campo al imperio de la ciudad. Crea ciudades enormes, intensifica la población urbana en una fuerte proporción respecto a la campesina y arranca a una parte considerable de la gente del campo al cretinismo de la vida rural. Y del mismo modo que somete el campo a la ciudad, somete los pueblos bárbaros y semibárbaros a las naciones civilizadas, los pueblos campesinos a los pueblos burgueses, el Oriente al Occidente.

La burguesía va aglutinando cada vez más los medios de producción, la propiedad y los habitantes del país. Aglomera la población, centraliza los medios de producción y concentra en manos de unos cuantos la propiedad. Este proceso tenía que conducir, por fuerza lógica, a un régimen de centralización política. Territorios antes independientes, apenas aliados, con intereses distintos, distintas leyes, gobiernos autónomos y líneas aduaneras propias, se asocian y refunden en una nación única, bajo un Gobierno, una ley, un interés nacional de clase y una sola línea aduanera.

En el siglo corto que lleva de existencia como clase soberana, la burguesía ha creado energías productivas mucho más grandiosas y colosales que todas las pasadas generaciones juntas. Basta pensar en el sometimiento de las fuerzas naturales por la mano del hombre, en la maquinaria, en la aplicación de la química a la industria y la agricultura, en la navegación de vapor, en los ferrocarriles, en el telégrafo eléctrico, en la roturación de continentes enteros, en los ríos abiertos a la navegación, en los nuevos pueblos que brotaron de la tierra como por ensalmo... ¿Quién, en los pasados siglos, pudo sospechar siquiera que en el regazo de la sociedad fecundada por el trabajo del hombre yaciesen soterradas tantas y tales energías y elementos de producción?

Hemos visto que los medios de producción y de transporte sobre los cuales se desarrolló la burguesía brotaron en el seno de la sociedad feudal. Cuando estos medios de transporte y de producción alcanzaron una determinada fase en su desarrollo, resultó que las condiciones en que la sociedad feudal producía y comerciaba, la organización feudal de la agricultura y la manufactura, en una palabra, el régimen feudal de la propiedad, no correspondían ya al estado progresivo de las fuerzas productivas. Obstruían la producción en vez de fomentarla. Se habían convertido en otras tantas trabas para su desenvolvimiento. Era menester hacerlas saltar, y saltaron.

Vino a ocupar su puesto la libre concurrencia, con la constitución política y social a ella adecuada, en la que se revelaba ya la hegemonía económica y política de la clase burguesa.

Pues bien: ante nuestros ojos se desarrolla hoy un espectáculo semejante. Las condiciones de producción y de cambio de la burguesía, el régimen burgués de la propiedad, la moderna sociedad burguesa, que ha sabido hacer brotar como por encanto tan fabulosos medios de producción y de transporte, recuerda al brujo impotente para dominar los espíritus subterráneos que conjuró. Desde hace varias décadas, la historia de la industria y del comercio no es más que la historia de las modernas fuerzas productivas que se rebelan contra el régimen vigente de producción, contra el régimen de la propiedad, donde residen las condiciones de vida y de predominio político de la burguesía. Basta mencionar las crisis comerciales, cuya periódica reiteración supone un peligro cada vez mayor para la existencia de la sociedad burguesa toda. Las crisis comerciales, además de destruir una gran parte de los productos elaborados, aniquilan una parte considerable de las fuerzas productivas existentes. En esas crisis se desata una epidemia social que a cualquiera de las épocas anteriores hubiera parecido absurda e inconcebible: la epidemia de la superproducción. La sociedad se ve retrotraída repentinamente a un estado de barbarie momentánea; se diría que una plaga de hambre o una gran guerra aniquiladora la han dejado esquilmado, sin recursos para subsistir; la industria, el comercio están a punto de perecer. ¿Y todo por qué? Porque la sociedad posee demasiada civilización, demasiados recursos, demasiada industria, demasiado comercio. Las fuerzas productivas de que dispone no sirven ya para fomentar el régimen burgués de la propiedad; son ya demasiado poderosas para servir a este régimen, que embaraza su desarrollo. Y tan pronto como logran vencer este obstáculo, siembran el desorden en la sociedad burguesa, amenazan dar al traste con el régimen burgués de la propiedad. Las condiciones sociales burguesas resultan ya demasiado angostas para abarcar la riqueza por ellas engendrada. ¿Cómo se sobrepone a las crisis la burguesía? De dos maneras: destruyendo violentamente una gran masa de fuerzas productivas y conquistándose nuevos mercados, a la par que procurando explotar más concienzudamente los mercados antiguos. Es decir, que remedia unas crisis preparando otras más extensas e imponentes y mutilando los medios de que dispone para precaverlas.

Las armas con que la burguesía derribó al feudalismo se vuelven ahora contra ella.

Y la burguesía no sólo forja las armas que han de darle la muerte, sino que, además, pone en pie a los hombres llamados a manejarlas: estos hombres son los obreros, los proletarios.

En la misma proporción en que se desarrolla la burguesía, es decir, el capital, desarrollase también el proletariado, esa clase obrera moderna que sólo puede vivir encontrando trabajo y que sólo encuentra trabajo en la medida en que éste alimenta a incremento el capital. El obrero, obligado a venderse a trozos, es una mercancía como otra cualquiera, sujeta, por tanto, a todos los cambios y modalidades de la concurrencia, a todas las fluctuaciones del mercado.

La extensión de la maquinaria y la división del trabajo quitan a éste, en el régimen proletario actual, todo carácter autónomo, toda libre iniciativa y todo encanto para el obrero. El trabajador se convierte en un simple resorte de la máquina, del que sólo se exige una operación mecánica, monótona, de fácil aprendizaje. Por eso, los gastos que supone un obrero se reducen, sobre poco más o menos, al mínimo de lo que necesita para vivir y para perpetuar su raza. Y ya se sabe que el precio de una mercancía, y como una de tantas el trabajo , equivale a su coste de producción. Cuanto más repelente es el trabajo, tanto más disminuye el salario pagado al obrero. Más aún: cuanto más aumentan la maquinaria y la división del trabajo, tanto más aumenta también éste, bien porque se alargue la jornada, bien porque se intensifique el rendimiento exigido, se acelere la marcha de las máquinas, etc.

La industria moderna ha convertido el pequeño taller del maestro patriarcal en la gran fábrica del magnate capitalista. Las masas obreras concentradas en la fábrica son sometidas a una organización y disciplina militares. Los obreros, soldados rasos de la industria, trabajan bajo el mando de toda una jerarquía de sargentos, oficiales y jefes. No son sólo siervos de la burguesía y del Estado burgués, sino que están todos los días y a todas horas bajo el yugo esclavizador de la máquina, del contramaestre, y sobre todo, del industrial burgués dueño de la fábrica. Y este despotismo es tanto más mezquino, más execrable, más indignante, cuanta mayor es la franqueza con que proclama que no tiene otro fin que el lucro.

Cuanto menores son la habilidad y la fuerza que reclama el trabajo manual, es decir, cuanto mayor es el desarrollo adquirido por la moderna industria, también es mayor la proporción en que el trabajo de la mujer y el niño desplaza al del hombre. Socialmente, ya no rigen para la clase obrera esas diferencias de edad y de sexo. Son todos, hombres, mujeres y niños, meros instrumentos de trabajo, entre los cuales no hay más diferencia que la del coste.

Y cuando ya la explotación del obrero por el fabricante ha dado su fruto y aquél recibe el salario, caen sobre él los otros representantes de la burguesía: el casero, el tendero, el prestamista, etc.

Toda una serie de elementos modestos que venían perteneciendo a la clase media, pequeños industriales, comerciantes y rentistas, artesanos y labriegos, son absorbidos por el proletariado; unos, porque su pequeño caudal no basta para alimentar las exigencias de la gran industria y sucumben arrollados por la competencia de los capitales más fuertes, y otros porque sus aptitudes quedan sepultadas bajo los nuevos progresos de la producción. Todas las clases sociales contribuyen, pues, a nutrir las filas del proletariado.

El proletariado recorre diversas etapas antes de fortificarse y consolidarse. Pero su lucha contra la burguesía data del instante mismo de su existencia.

Al principio son obreros aislados; luego, los de una fábrica; luego, los de todas una rama de trabajo, los que se enfrentan, en una localidad, con el burgués que personalmente los explota. Sus ataques no van sólo contra el régimen burgués de producción, van también contra los propios instrumentos de la producción; los obreros, sublevados, destruyen las mercancías ajenas que les hacen la competencia, destrozan las máquinas, pegan fuego a las fábricas, pugnan por volver a la situación, ya enterrada, del obrero medieval.

En esta primera etapa, los obreros forman una masa diseminada por todo el país y desunida por la concurrencia. Las concentraciones de masas de obreros no son todavía fruto de su propia unión, sino fruto de la unión de la burguesía, que para alcanzar sus fines políticos propios tiene que poner en movimiento -cosa que todavía logra- a todo el proletariado. En esta etapa, los proletarios no combaten contra sus enemigos, sino contra los enemigos de sus enemigos, contra los vestigios de la monarquía absoluta, los grandes señores de la tierra, los burgueses no industriales, los pequeños burgueses. La marcha de la historia está toda concentrada en manos de la burguesía, y cada triunfo así alcanzado es un triunfo de la clase burguesa.

Sin embargo, el desarrollo de la industria no sólo nutre las filas del proletariado, sino que las aprieta y concentra; sus fuerzas crecen, y crece también la conciencia de ellas. Y al paso que la maquinaria va borrando las diferencias y categorías en el trabajo y reduciendo los salarios casi en todas partes a un nivel bajísimo y uniforme, van nivelándose también los intereses y las condiciones de vida dentro del proletariado. La competencia, cada vez más aguda, desatada entre la burguesía, y las crisis comerciales que desencadena, hacen cada vez más inseguro el salario del obrero; los progresos incesantes y cada día más veloces del maquinismo aumentan gradualmente la inseguridad de su existencia; las colisiones entre obreros y burgueses aislados van tomando el carácter, cada vez más señalado, de colisiones entre dos clases. Los obreros empiezan a coaligarse contra los burgueses, se asocian y unen para la defensa de sus salarios. Crean organizaciones permanentes para pertrecharse en previsión de posibles batallas. De vez en cuando estallan revueltas y sublevaciones.

Los obreros arrancan algún triunfo que otro, pero transitorio siempre. El verdadero objetivo de estas luchas no es conseguir un resultado inmediato, sino ir extendiendo y consolidando la unión obrera. Coadyuvan a ello los medios cada vez más fáciles de comunicación, creados por la gran industria y que sirven para poner en contacto a los obreros de las diversas regiones y localidades. Gracias a este contacto, las múltiples acciones locales, que en todas partes presentan idéntico carácter, se convierten en un movimiento nacional, en una lucha de clases. Y toda lucha de clases es una acción política. Las ciudades de la Edad Media, con sus caminos vecinales, necesitaron siglos enteros para unirse con las demás; el proletariado moderno, gracias a los ferrocarriles, ha creado su unión en unos cuantos años.

Esta organización de los proletarios como clase, que tanto vale decir como partido político, se ve minada a cada momento por la concurrencia desatada entre los propios obreros. Pero avanza y triunfa siempre, a pesar de todo, cada vez más fuerte, más firme, más pujante. Y aprovechándose de las discordias que surgen en el seno de la burguesía, impone la sanción legal de sus intereses propios. Así nace en Inglaterra la ley de la jornada de diez horas.

Las colisiones producidas entre las fuerzas de la antigua sociedad imprimen nuevos impulsos al proletariado. La burguesía lucha incesantemente: primero, contra la aristocracia; luego, contra aquellos sectores de la propia burguesía cuyos intereses chocan con los progresos de la industria, y siempre contra la burguesía de los demás países. Para librar estos combates no tiene más remedio que apelar al proletariado, reclamar su auxilio, arrastrándolo así a la palestra política. Y de este modo, le suministra elementos de fuerza, es decir, armas contra sí misma.

Además, como hemos visto, los progresos de la industria traen a las filas proletarias a toda una serie de elementos de la clase gobernante, o a lo menos los colocan en las mismas condiciones de vida. Y estos elementos suministran al proletariado nuevas fuerzas.

Finalmente, en aquellos períodos en que la lucha de clases está a punto de decidirse, es tan violento y tan claro el proceso de desintegración de la clase gobernante latente en el seno de la sociedad antigua, que una pequeña parte de esa clase se desprende de ella y abraza la causa revolucionaria, pasándose a la clase que tiene en sus manos el porvenir. Y así como antes una parte de la nobleza se pasaba a la burguesía, ahora una parte de la burguesía se pasa al campo del proletariado; en este tránsito rompen la marcha los intelectuales burgueses, que, analizando teóricamente el curso de la historia, han logrado ver claro en sus derroteros.

De todas las clases que hoy se enfrentan con la burguesía no hay más que una verdaderamente revolucionaria: el proletariado. Las demás perecen y desaparecen con la gran industria; el proletariado, en cambio, es su producto genuino y peculiar.

Los elementos de las clases medias, el pequeño industrial, el pequeño comerciante, el artesano, el labriego, todos luchan contra la burguesía para salvar de la ruina su existencia como tales clases. No son, pues, revolucionarios, sino conservadores. Más todavía, reaccionarios, pues pretenden volver atrás la rueda de la historia. Todo lo que tienen de revolucionario es lo que mira a su tránsito inminente al proletariado; con esa actitud no defienden sus intereses actuales, sino los futuros; se despojan de su posición propia para abrazar la del proletariado.

El proletariado andrajoso , esa putrefacción pasiva de las capas más bajas de la vieja sociedad, se verá arrastrado en parte al movimiento por una revolución proletaria, si bien las condiciones todas de su vida lo hacen más propicio a dejarse comprar como instrumento de manejos reaccionarios.

Las condiciones de vida de la vieja sociedad aparecen ya destruidas en las condiciones de vida del proletariado. El proletario carece de bienes. Sus relaciones con la mujer y con los hijos no tienen ya nada de común con las relaciones familiares burguesas; la producción industrial moderna, el moderno yugo del capital, que es el mismo en Inglaterra que en Francia, en Alemania que en Norteamérica, borra en él todo carácter nacional. Las leyes, la moral, la religión, son para él otros tantos prejuicios burgueses tras los que anidan otros tantos intereses de la burguesía. Todas las clases que le precedieron y conquistaron el Poder procuraron consolidar las posiciones adquiridas sometiendo a la sociedad entera a su régimen de adquisición. Los proletarios sólo pueden conquistar para sí las fuerzas sociales de la producción aboliendo el régimen adquisitivo a que se hallan sujetos, y con él todo el régimen de apropiación de la sociedad. Los proletarios no tienen nada propio que asegurar, sino destruir todos los aseguramientos y seguridades privadas de los demás.

Hasta ahora, todos los movimientos sociales habían sido movimientos desatados por una minoría o en interés de una minoría. El movimiento proletario es el movimiento autónomo de una inmensa mayoría en interés de una mayoría inmensa. El proletariado, la capa más baja y oprimida de la sociedad actual, no puede levantarse, incorporarse, sin hacer saltar, hecho añicos desde los cimientos hasta el remate, todo ese edificio que forma la sociedad oficial.

Por su forma, aunque no por su contenido, la campaña del proletariado contra la burguesía empieza siendo nacional. Es lógico que el proletariado de cada país ajuste ante todo las cuentas con su propia burguesía.

Al esbozar, en líneas muy generales, las diferentes fases de desarrollo del proletariado, hemos seguido las incidencias de la guerra civil más o menos embozada que se plantea en el seno de la sociedad vigente hasta el momento en que esta guerra civil desencadena una revolución abierta y franca, y el proletariado, derrocando por la violencia a la burguesía, echa las bases de su poder.

Hasta hoy, toda sociedad descansó, como hemos visto, en el antagonismo entre las clases oprimidas y las opresoras. Mas para poder oprimir a una clase es menester asegurarle, por lo menos, las condiciones indispensables de vida, pues de otro modo se extinguiría, y con ella su esclavizamiento. El siervo de la gleba se vio exaltado a miembro del municipio sin salir de la servidumbre, como el villano convertido en burgués bajo el yugo del absolutismo feudal. La situación del obrero moderno es muy distinta, pues lejos de mejorar conforme progresa la industria, decae y empeora por debajo del nivel de su propia clase. El obrero se depaupera, y el pauperismo se desarrolla en proporciones mucho mayores que la población y la riqueza. He ahí una prueba palmaria de la incapacidad de la burguesía para seguir gobernando la sociedad e imponiendo a ésta por norma las condiciones de su vida como clase. Es incapaz de gobernar, porque es incapaz de garantizar a sus esclavos la existencia ni aun dentro de su esclavitud, porque se ve forzada a dejarlos llegar hasta una situación de desamparo en que no tiene más remedio que mantenerles, cuando son ellos quienes debieran mantenerla a ella. La sociedad no puede seguir viviendo bajo el imperio de esa clase; la vida de la burguesía se ha hecho incompatible con la sociedad.

La existencia y el predominio de la clase burguesa tienen por condición esencial la concentración de la riqueza en manos de unos cuantos individuos, la formación e incremento constante del capital; y éste, a su vez, no puede existir sin el trabajo asalariado. El trabajo asalariado Presupone, inevitablemente, la concurrencia de los obreros entre sí. Los progresos de la industria, que tienen por cauce automático y espontáneo a la burguesía, imponen, en vez del aislamiento de los obreros por la concurrencia, su unión revolucionaria por la organización. Y así, al desarrollarse la gran industria, la burguesía ve tambalearse bajo sus pies las bases sobre que produce y se apropia lo producido. Y a la par que avanza, se cava su fosa y cría a sus propios enterradores. Su muerte y el triunfo del proletariado sin igualmente inevitables.

II.- PROLETARIOS Y COMUNISTAS

¿Qué relación guardan los comunistas con los proletarios en general?

Los comunistas no forman un partido aparte de los demás partidos obreros.

No tienen intereses propios que se distingan de los intereses generales del proletariado. No profesan principios especiales con los que aspiren a modelar el movimiento proletario.

Los comunistas no se distinguen de los demás partidos proletarios más que en esto: en que destacan y reivindican siempre, en todas y cada una de las acciones nacionales proletarias, los intereses comunes y peculiares de todo el proletariado, independientes de su nacionalidad, y en que, cualquiera que sea la etapa histórica en que se mueva la lucha entre el proletariado y la burguesía, mantienen siempre el interés del movimiento enfocado en su conjunto.

Los comunistas son, pues, prácticamente, la parte más decidida, el acicate siempre en tensión de todos los partidos obreros del mundo; teóricamente, llevan de ventaja a las grandes masas del proletariado su clara visión de las condiciones, los derroteros y los resultados generales a que ha de abocar el movimiento proletario.

El objetivo inmediato de los comunistas es idéntico al que persiguen los demás partidos proletarios en general: formar la conciencia de clase del proletariado, derrocar el régimen de la burguesía, llevar al proletariado a la conquista del Poder.

Las proposiciones teóricas de los comunistas no descansan ni mucho menos en las ideas, en los principios forjados o descubiertos por ningún redentor de la humanidad. Son todas expresión generalizada de las condiciones materiales de una lucha de clases real y vívida, de un movimiento histórico que se está desarrollando a la vista de todos. La abolición del régimen vigente de la propiedad no es tampoco ninguna característica peculiar del comunismo.

Las condiciones que forman el régimen de la propiedad han estado sujetas siempre a cambios históricos, a alteraciones históricas constantes.

Así, por ejemplo, la Revolución francesa abolió la propiedad feudal para instaurar sobre sus ruinas la propiedad burguesa.

Lo que caracteriza al comunismo no es la abolición de la propiedad en general, sino la abolición del régimen de propiedad de la burguesía, de esta moderna institución de la propiedad privada burguesa, expresión última y la más acabada de ese régimen de producción y apropiación de lo producido que reposa sobre el antagonismo de dos clases, sobre la explotación de unos hombres por otros.

Así entendida, sí pueden los comunistas resumir su teoría en esa fórmula: abolición de la propiedad privada.

Se nos reprocha que queremos destruir la propiedad personal bien adquirida, fruto del trabajo y del esfuerzo humano, esa propiedad que es para el hombre la base de toda libertad, el acicate de todas las actividades y la garantía de toda independencia.

¡La propiedad bien adquirida, fruto del trabajo y del esfuerzo humano! ¿Os referís acaso a la propiedad del humilde artesano, del pequeño labriego, precedente histórico de la propiedad burguesa? No, ésa no necesitamos destruirla; el desarrollo de la industria lo ha hecho ya y lo está haciendo a todas horas.

¿O queréis referimos a la moderna propiedad privada de la burguesía?

Decidnos: ¿es que el trabajo asalariado, el trabajo de proletario, le rinde propiedad? No, ni mucho menos. Lo que rinde es capital, esa forma de propiedad que se nutre de la explotación del trabajo asalariado, que sólo puede crecer y multiplicarse a condición de engendrar nuevo trabajo asalariado para hacerlo también objeto de su explotación. La propiedad, en la forma que hoy presenta, no admite salida a este antagonismo del capital y el trabajo asalariado. Detengámonos un momento a contemplar los dos términos de la antítesis.

Ser capitalista es ocupar un puesto, no simplemente personal, sino social, en el proceso de la producción. El capital es un producto colectivo y no puede ponerse en marcha más que por la cooperación de muchos individuos, y aún cabría decir que, en rigor, esta cooperación abarca la actividad común de todos los individuos de la sociedad. El capital no es, pues, un patrimonio personal, sino una potencia social.

Los que, por tanto, aspiramos a convertir el capital en propiedad colectiva, común a todos los miembros de la sociedad, no aspiramos a convertir en colectiva una riqueza personal. A lo único que aspiramos es a transformar el carácter colectivo de la propiedad, a despojarla de su carácter de clase.

Hablemos ahora del trabajo asalariado.

El precio medio del trabajo asalariado es el mínimo del salario, es decir, la suma de víveres necesaria para sostener al obrero como tal obrero. Todo lo que el obrero asalariado adquiere con su trabajo es, pues, lo que estrictamente necesita para seguir viviendo y trabajando. Nosotros no aspiramos en modo alguno a destruir este régimen de apropiación personal de los productos de un trabajo encaminado a crear medios de vida: régimen de apropiación que no deja, como vemos, el menor margen de rendimiento líquido y, con él, la posibilidad de ejercer influencia sobre los demás hombres. A lo que aspiramos es a destruir el carácter oprobioso de este régimen de apropiación en que el obrero sólo vive para multiplicar el capital, en que vive tan sólo en la medida en que el interés de la clase dominante aconseja que viva.

En la sociedad burguesa, el trabajo vivo del hombre no es más que un medio de incrementar el trabajo acumulado. En la sociedad comunista, el trabajo acumulado será, por el contrario, un simple medio para dilatar, fomentar y enriquecer la vida del obrero.

En la sociedad burguesa es, pues, el pasado el que impera sobre el presente; en la comunista, imperará el presente sobre el pasado. En la sociedad burguesa se reserva al capital toda personalidad e iniciativa; el individuo trabajador carece de iniciativa y personalidad.

¡Y a la abolición de estas condiciones, llama la burguesía abolición de la personalidad y la libertad! Y, sin embargo, tiene razón. Aspiramos, en efecto, a ver abolidas la personalidad, la independencia y la libertad burguesa.

Por libertad se entiende, dentro del régimen burgués de la producción, el librecambio, la libertad de comprar y vender.

Desaparecido el tráfico, desaparecerá también, forzosamente el libre tráfico. La apología del libre tráfico, como en general todos los ditirambos a la libertad que entona nuestra burguesía, sólo tienen sentido y razón de ser en cuanto significan la emancipación de las trabas y la servidumbre de la Edad Media, pero palidecen ante la abolición comunista del tráfico, de las condiciones burguesas de producción y de la propia burguesía.

Os aterráis de que queramos abolir la propiedad privada, ¡cómo si ya en el seno de vuestra sociedad actual, la propiedad privada no estuviese abolida para nueve décimas partes de la población, como si no existiese precisamente a costa de no existir para esas nueve décimas partes! ¿Qué es, pues, lo que en rigor nos reprocháis? Querer destruir un régimen de propiedad que tiene por necesaria condición el despojo de la inmensa mayoría de la sociedad.

Nos reprocháis, para decirlo de una vez, querer abolir vuestra propiedad. Pues sí, a eso es a lo que aspiramos.

Para vosotros, desde el momento en que el trabajo no pueda convertirse ya en capital, en dinero, en renta, en un poder social monopolizable; desde el momento en que la propiedad personal no pueda ya trocarse en propiedad burguesa, la persona no existe.

Con eso confesáis que para vosotros no hay más persona que el burgués, el capitalista. Pues bien, la personalidad así concebida es la que nosotros aspiramos a destruir.

El comunismo no priva a nadie del poder de apropiarse productos sociales; lo único que no admite es el poder de usurpar por medio de esta apropiación el trabajo ajeno.

Se arguye que, abolida la propiedad privada, cesará toda actividad y reinará la indolencia universal.

Si esto fuese verdad, ya hace mucho tiempo que se habría estrellado contra el escollo de la holganza una sociedad como la burguesa, en que los que trabajan no adquieren y los que adquieren, no trabajan. Vuestra objeción viene a reducirse, en fin de cuentas, a una verdad que no necesita de demostración, y es que, al desaparecer el capital, desaparecerá también el trabajo asalariado.

Las objeciones formuladas contra el régimen comunista de apropiación y producción material, se hacen extensivas a la producción y apropiación de los productos espirituales. Y así como el destruir la propiedad de clases equivale, para el burgués, a destruir la producción, el destruir la cultura de clase es para él sinónimo de destruir la cultura en general.

Esa cultura cuya pérdida tanto deplora, es la que convierte en una máquina a la inmensa mayoría de la sociedad.

Al discutir con nosotros y criticar la abolición de la propiedad burguesa partiendo de vuestras ideas burguesas de libertad, cultura, derecho, etc., no os dais cuenta de que esas mismas ideas son otros tantos productos del régimen burgués de propiedad y de producción, del mismo modo que vuestro derecho no es más que la voluntad de vuestra clase elevada a ley: una voluntad que tiene su contenido y encarnación en las condiciones materiales de vida de vuestra clase.

Compartís con todas las clases dominantes que han existido y perecieron la idea interesada de que vuestro régimen de producción y de propiedad, obra de condiciones históricas que desaparecen en el transcurso de la producción, descansa sobre leyes naturales eternas y sobre los dictados de la razón. Os explicáis que haya perecido la propiedad antigua, os explicáis que pereciera la propiedad feudal; lo que no os podéis explicar es que perezca la propiedad burguesa, vuestra propiedad.

¡Abolición de la familia! Al hablar de estas intenciones satánicas de los comunistas, hasta los más radicales gritan escándalo.

Pero veamos: ¿en qué se funda la familia actual, la familia burguesa? En el capital, en el lucro privado. Sólo la burguesía tiene una familia, en el pleno sentido de la palabra; y esta familia encuentra su complemento en la carencia forzosa de relaciones familiares de los proletarios y en la pública prostitución.

Es natural que ese tipo de familia burguesa desaparezca al desaparecer su complemento, y que una y otra dejen de existir al dejar de existir el capital, que le sirve de base.

¿Nos reprocháis acaso que aspiremos a abolir la explotación de los hijos por sus padres? Sí, es cierto, a eso aspiramos.

Pero es, decís, que pretendemos destruir la intimidad de la familia, suplantando la educación doméstica por la social.

¿Acaso vuestra propia educación no está también influida por la sociedad, por las condiciones sociales en que se desarrolla, por la intromisión más o menos directa en ella de la sociedad a través de la escuela, etc.? No son precisamente los comunistas los que inventan esa intromisión de la sociedad en la educación; lo que ellos hacen es modificar el carácter que hoy tiene y sustraer la educación a la influencia de la clase dominante.

Esos tópicos burgueses de la familia y la educación, de la intimidad de las relaciones entre padres e hijos, son tanto más grotescos y descarados cuanto más la gran industria va desgarrando los lazos familiares de los proletarios y convirtiendo a los hijos en simples mercancías y meros instrumentos de trabajo.

¡Pero es que vosotros, los comunistas, nos grita a coro la burguesía entera, pretendéis colectivizar a las mujeres!

El burgués, que no ve en su mujer más que un simple instrumento de producción, al oírnos proclamar la necesidad de que los instrumentos de producción sean explotados colectivamente, no puede por menos de pensar que el régimen colectivo se hará extensivo igualmente a la mujer.

No advierte que de lo que se trata es precisamente de acabar con la situación de la mujer como mero instrumento de producción.

Nada más ridículo, por otra parte, que esos alardes de indignación, henchida de alta moral de nuestros burgueses, al hablar de la tan cacareada colectivización de las mujeres por el comunismo. No; los comunistas no tienen que molestarse en implantar lo que ha existido siempre o casi siempre en la sociedad.

Nuestros burgueses, no bastándoles, por lo visto, con tener a su disposición a las mujeres y a los hijos de sus proletarios -¡y no hablemos de la prostitución oficial!-, sienten una grandísima fruición en seducirse unos a otros sus mujeres.

En realidad, el matrimonio burgués es ya la comunidad de las esposas. A lo sumo, podría reprocharse a los comunistas el pretender sustituir este hipócrita y recatado régimen colectivo de hoy por una colectivización oficial, franca y abierta, de la mujer. Por lo demás, fácil es comprender que, al abolirse el régimen actual de producción, desaparecerá con él el sistema de comunidad de la mujer que engendra, y que se refugia en la prostitución, en la oficial y en la encubierta.

A los comunistas se nos reprocha también que queramos abolir la patria, la nacionalidad.

Los trabajadores no tienen patria. Mal se les puede quitar lo que no tienen. No obstante, siendo la mira inmediata del proletariado la conquista del Poder político, su exaltación a clase nacional, a nación, es evidente que también en él reside un sentido nacional, aunque ese sentido no coincida ni mucho menos con el de la burguesía.

Ya el propio desarrollo de la burguesía, el librecambio, el mercado mundial, la uniformidad reinante en la producción industrial, con las condiciones de vida que engendra, se encargan de borrar más y más las diferencias y antagonismos nacionales.

El triunfo del proletariado acabará de hacerlos desaparecer. La acción conjunta de los proletarios, a lo menos en las naciones civilizadas, es una de las condiciones primordiales de su emancipación. En la medida y a la par que vaya desapareciendo la explotación de unos individuos por otros, desaparecerá también la explotación de unas naciones por otras.

Con el antagonismo de las clases en el seno de cada nación, se borrará la hostilidad de las naciones entre sí.

No queremos entrar a analizar las acusaciones que se hacen contra el comunismo desde el punto de vista religioso-filosófico e ideológico en general.

No hace falta ser un lince para ver que, al cambiar las condiciones de vida, las relaciones sociales, la existencia social del hombre, cambian también sus ideas, sus opiniones y sus conceptos, su conciencia, en una palabra.

La historia de las ideas es una prueba palmaria de cómo cambia y se transforma la producción espiritual con la material. Las ideas imperantes en una época han sido siempre las ideas propias de la clase imperante .

Se habla de ideas que revolucionan a toda una sociedad; con ello, no se hace más que dar expresión a un hecho, y es que en el seno de la sociedad antigua han germinado ya los elementos para la nueva, y a la par que se esfuman o derrumban las antiguas condiciones de vida, se derrumban y esfuman las ideas antiguas.

Cuando el mundo antiguo estaba a punto de desaparecer, las religiones antiguas fueron vencidas y suplantadas por el cristianismo. En el siglo XVIII, cuando las ideas cristianas sucumbían ante el racionalismo, la sociedad feudal pugnaba desesperadamente, haciendo un último esfuerzo, con la burguesía, entonces revolucionaria. Las ideas de libertad de conciencia y de libertad religiosa no hicieron más que proclamar el triunfo de la libre concurrencia en el mundo ideológico.

Se nos dirá que las ideas religiosas, morales, filosóficas, políticas, jurídicas, etc., aunque sufran alteraciones a lo largo de la historia, llevan siempre un fondo de perennidad, y que por debajo de esos cambios siempre ha habido una religión, una moral, una filosofía, una política, un derecho.

Además, se seguirá arguyendo, existen verdades eternas, como la libertad, la justicia, etc., comunes a todas las sociedades y a todas las etapas de progreso de la sociedad. Pues bien, el comunismo -continúa el argumento- viene a destruir estas verdades eternas, la moral, la religión, y no a sustituirlas por otras nuevas; viene a interrumpir violentamente todo el desarrollo histórico anterior.

Veamos a qué queda reducida esta acusación.

Hasta hoy, toda la historia de la sociedad ha sido una constante sucesión de antagonismos de clases, que revisten diversas modalidades, según las épocas.

Mas, cualquiera que sea la forma que en cada caso adopte, la explotación de una parte de la sociedad por la otra es un hecho común a todas las épocas del pasado. Nada tiene, pues, de extraño que la conciencia social de todas las épocas se atenga, a despecho de toda la variedad y de todas las divergencias, a ciertas formas comunes, formas de conciencia hasta que el antagonismo de clases que las informa no desaparezca radicalmente.

La revolución comunista viene a romper de la manera más radical con el régimen tradicional de la propiedad; nada tiene, pues, de extraño que se vea obligada a romper, en su desarrollo, de la manera también más radical, con las ideas tradicionales.

Pero no queremos detenernos por más tiempo en los reproches de la burguesía contra el comunismo.

Ya dejamos dicho que el primer paso de la revolución obrera será la exaltación del proletariado al Poder, la conquista de la democracia .

El proletariado se valdrá del Poder para ir despojando paulatinamente a la burguesía de todo el capital, de todos los instrumentos de la producción, centralizándolos en manos del Estado, es decir, del proletariado organizado como clase gobernante, y procurando fomentar por todos los medios y con la mayor rapidez posible las energías productivas.

Claro está que, al principio, esto sólo podrá llevarse a cabo mediante una acción despótica sobre la propiedad y el régimen burgués de producción, por medio de medidas que, aunque de momento parezcan económicamente insuficientes e insostenibles, en el transcurso del movimiento serán un gran resorte propulsor y de las que no puede prescindiese como medio para transformar todo el régimen de producción vigente.

Estas medidas no podrán ser las mismas, naturalmente, en todos los países.

Para los más progresivos mencionaremos unas cuantas, susceptibles, sin duda, de ser aplicadas con carácter más o menos general, según los casos .

1.a Expropiación de la propiedad inmueble y aplicación de la renta del suelo a los gastos públicos.

2.a Fuerte impuesto progresivo.

3.a Abolición del derecho de herencia.

4.a Confiscación de la fortuna de los emigrados y rebeldes.

5.a Centralización del crédito en el Estado por medio de un Banco nacional con capital del Estado y régimen de monopolio.

6.a Nacionalización de los transportes.

7.a Multiplicación de las fábricas nacionales y de los medios de producción, roturación y mejora de terrenos con arreglo a un plan colectivo.

8.a Proclamación del deber general de trabajar; creación de ejércitos industriales, principalmente en el campo.

9.a Articulación de las explotaciones agrícolas e industriales; tendencia a ir borrando gradualmente las diferencias entre el campo y la ciudad.

10.a Educación pública y gratuita de todos los niños. Prohibición del trabajo infantil en las fábricas bajo su forma actual. Régimen combinado de la educación con la producción material, etc.

Tan pronto como, en el transcurso del tiempo, hayan desaparecido las diferencias de clase y toda la producción esté concentrada en manos de la sociedad, el Estado perderá todo carácter político. El Poder político no es, en rigor, más que el poder organizado de una clase para la opresión de la otra. El proletariado se ve forzado a organizarse como clase para luchar contra la burguesía; la revolución le lleva al Poder; mas tan pronto como desde él, como clase gobernante, derribe por la fuerza el régimen vigente de producción, con éste hará desaparecer las condiciones que determinan el antagonismo de clases, las clases mismas, y, por tanto, su propia soberanía como tal clase.

Y a la vieja sociedad burguesa, con sus clases y sus antagonismos de clase, sustituirá una asociación en que el libre desarrollo de cada uno condicione el libre desarrollo de todos.

III.- LITERATURA SOCIALISTA Y COMUNISTA

1. El socialismo reaccionario

a) El socialismo feudal

La aristocracia francesa e inglesa, que no se resignaba a abandonar su puesto histórico, se dedicó, cuando ya no pudo hacer otra cosa, a escribir libelos contra la moderna sociedad burguesa. En la revolución francesa de julio de 1830, en el movimiento reformista inglés, volvió a sucumbir, arrollada por el odiado intruso. Y no pudiendo dar ya ninguna batalla política seria, no le quedaba más arma que la pluma. Mas también en la palestra literaria habían cambiado los tiempos; ya no era posible seguir empleando el lenguaje de la época de la Restauración. Para ganarse simpatías, la aristocracia hubo de olvidar aparentemente sus intereses y acusar a la burguesía, sin tener presente más interés que el de la clase obrera explotada. De este modo, se daba el gusto de provocar a su adversario y vencedor con amenazas y de musitarle al oído profecías más o menos catastróficas.

Nació así, el socialismo feudal, una mezcla de lamento, eco del pasado y rumor sordo del porvenir; un socialismo que de vez en cuando asestaba a la burguesía un golpe en medio del corazón con sus juicios sardónicos y acerados, pero que casi siempre movía a risa por su total incapacidad para comprender la marcha de la historia moderna.

Con el fin de atraer hacia sí al pueblo, tremolaba el saco del mendigo proletario por bandera. Pero cuantas veces lo seguía, el pueblo veía brillar en las espaldas de los caudillos las viejas armas feudales y se dispersaba con una risotada nada contenida y bastante irrespetuosa.

Una parte de los legitimistas franceses y la joven Inglaterra, fueron los más perfectos organizadores de este espectáculo.

Esos señores feudales, que tanto insisten en demostrar que sus modos de explotación no se parecían en nada a los de la burguesía, se olvidan de una cosa, y es de que las circunstancias y condiciones en que ellos llevaban a cabo su explotación han desaparecido. Y, al enorgullecerse de que bajo su régimen no existía el moderno proletariado, no advierten que esta burguesía moderna que tanto abominan, es un producto históricamente necesario de su orden social.

Por lo demás, no se molestan gran cosa en encubrir el sello reaccionario de sus doctrinas, y así se explica que su más rabiosa acusación contra la burguesía sea precisamente el crear y fomentar bajo su régimen una clase que está llamada a derruir todo el orden social heredado.

Lo que más reprochan a la burguesía no es el engendrar un proletariado, sino el engendrar un proletariado revolucionario.

Por eso, en la práctica están siempre dispuestos a tomar parte en todas las violencias y represiones contra la clase obrera, y en la prosaica realidad se resignan, pese a todas las retóricas ampulosas, a recolectar también los huevos de oro y a trocar la nobleza, el amor y el honor caballerescos por el vil tráfico en lana, remolacha y aguardiente.

Como los curas van siempre del brazo de los señores feudales, no es extraño que con este socialismo feudal venga a confluir el socialismo clerical.

Nada más fácil que dar al ascetismo cristiano un barniz socialista. ¿No combatió también el cristianismo contra la propiedad privada, contra el matrimonio, contra el Estado? ¿No predicó frente a las instituciones la caridad y la limosna, el celibato y el castigo de la carne, la vida monástica y la Iglesia? El socialismo cristiano es el hisopazo con que el clérigo bendice el despecho del aristócrata.

b) El socialismo pequeñoburgués

La aristocracia feudal no es la única clase derrocada por la burguesía, la única clase cuyas condiciones de vida ha venido a oprimir y matar la sociedad burguesa moderna. Los villanos medievales y los pequeños labriegos fueron los precursores de la moderna burguesía. Y en los países en que la industria y el comercio no han alcanzado un nivel suficiente de desarrollo, esta clase sigue vegetando al lado de la burguesía ascensional.

En aquellos otros países en que la civilización moderna alcanza un cierto grado de progreso, ha venido a formarse una nueva clase pequeñoburguesa que flota entre la burguesía y el proletariado y que, si bien gira constantemente en torno a la sociedad burguesa como satélite suyo, no hace más que brindar nuevos elementos al proletariado, precipitados a éste por la concurrencia; al desarrollarse la gran industria llega un momento en que esta parte de la sociedad moderna pierde su substantividad y se ve suplantada en el comercio, en la manufactura, en la agricultura por los capataces y los domésticos.

En países como Francia, en que la clase labradora representa mucho más de la mitad de la población, era natural que ciertos escritores, al abrazar la causa del proletariado contra la burguesía, tomasen por norma, para criticar el régimen burgués, los intereses de los pequeños burgueses y los campesinos, simpatizando por la causa obrera con el ideario de la pequeña burguesía. Así nació el socialismo pequeñoburgués. Su representante más caracterizado, lo mismo en Francia que en Inglaterra, es Sismondi.

Este socialismo ha analizado con una gran agudeza las contradicciones del moderno régimen de producción. Ha desenmascarado las argucias hipócritas con que pretenden justificarlas los economistas. Ha puesto de relieve de modo irrefutable, los efectos aniquiladores del maquinismo y la división del trabajo, la concentración de los capitales y la propiedad inmueble, la superproducción, las crisis, la inevitable desaparición de los pequeños burgueses y labriegos, la miseria del proletariado, la anarquía reinante en la producción, las desigualdades irritantes que claman en la distribución de la riqueza, la aniquiladora guerra industrial de unas naciones contra otras, la disolución de las costumbres antiguas, de la familia tradicional, de las viejas nacionalidades.

Pero en lo que atañe ya a sus fórmulas positivas, este socialismo no tiene más aspiración que restaurar los antiguos medios de producción y de cambio, y con ellos el régimen tradicional de propiedad y la sociedad tradicional, cuando no pretende volver a encajar por la fuerza los modernos medios de producción y de cambio dentro del marco del régimen de propiedad que hicieron y forzosamente tenían que hacer saltar. En uno y otro caso peca, a la par, de reaccionario y de utópico.

En la manufactura, la restauración de los viejos gremios, y en el campo, la implantación de un régimen patriarcal: he ahí sus dos magnas aspiraciones.

Hoy, esta corriente socialista ha venido a caer en una cobarde modorra.

c) El socialismo alemán o "verdadero" socialismo

La literatura socialista y comunista de Francia, nacida bajo la presión de una burguesía gobernante y expresión literaria de la lucha librada contra su avasallamiento, fue importada en Alemania en el mismo instante en que la burguesía empezaba a sacudir el yugo del absolutismo feudal.

Los filósofos, pseudofilósofos y grandes ingenios del país se asimilaron codiciosamente aquella literatura, pero olvidando que con las doctrinas no habían pasado la frontera también las condiciones sociales a que respondían. Al enfrentarse con la situación alemana, la literatura socialista francesa perdió toda su importancia práctica directa, para asumir una fisonomía puramente literaria y convertirse en una ociosa especulación acerca del espíritu humano y de sus proyecciones sobre la realidad. Y así, mientras que los postulados de la primera revolución francesa eran, para los filósofos alemanes del siglo XVIII, los postulados de la “razón práctica” en general, las aspiraciones de la burguesía francesa revolucionaria representaban a sus ojos las leyes de la voluntad pura, de la voluntad ideal, de una voluntad verdaderamente humana.

La única preocupación de los literatos alemanes era armonizar las nuevas ideas francesas con su vieja conciencia filosófica, o, por mejor decir, asimilarse desde su punto de vista filosófico aquellas ideas.

Esta asimilación se llevó a cabo por el mismo procedimiento con que se asimila uno una lengua extranjera: traduciéndola.

Todo el mundo sabe que los monjes medievales se dedicaban a recamar los manuscritos que atesoraban las obras clásicas del paganismo con todo género de insubstanciales historias de santos de la Iglesia católica. Los literatos alemanes procedieron con la literatura francesa profana de un modo inverso. Lo que hicieron fue empalmar sus absurdos filosóficos a los originales franceses. Y así, donde el original desarrollaba la crítica del dinero, ellos pusieron: “expropiación del ser humano”; donde se criticaba el Estado burgués: “abolición del imperio de lo general abstracto”, y así por el estilo.

Esta interpelación de locuciones y galimatías filosóficos en las doctrinas francesas, fue bautizada con los nombres de “filosofía del hecho” , “verdadero socialismo”, “ciencia alemana del socialismo”, “fundamentación filosófica del socialismo”, y otros semejantes.

De este modo, la literatura socialista y comunista francesa perdía toda su virilidad. Y como, en manos de los alemanes, no expresaba ya la lucha de una clase contra otra clase, el profesor germano se hacía la ilusión de haber superado el “parcialismo francés”; a falta de verdaderas necesidades pregonaba la de la verdad, y a falta de los intereses del proletariado mantenía los intereses del ser humano, del hombre en general, de ese hombre que no reconoce clases, que ha dejado de vivir en la realidad para transportarse al cielo vaporoso de la fantasía filosófica.

Sin embargo, este socialismo alemán, que tomaba tan en serio sus desmayados ejercicios escolares y que tanto y tan solemnemente trompeteaba, fue perdiendo poco a poco su pedantesca inocencia.

En la lucha de la burguesía alemana, y principalmente, de la prusiana, contra el régimen feudal y la monarquía absoluta, el movimiento liberal fue tomando un cariz más serio.

Esto deparaba al “verdadero” socialismo la ocasión apetecida para oponer al movimiento político las reivindicaciones socialistas, para fulminar los consabidos anatemas contra el liberalismo, contra el Estado representativo, contra la libre concurrencia burguesa, contra la libertad de Prensa, la libertad, la igualdad y el derecho burgueses, predicando ante la masa del pueblo que con este movimiento burgués no saldría ganando nada y sí perdiendo mucho. El socialismo alemán se cuidaba de olvidar oportunamente que la crítica francesa, de la que no era más que un eco sin vida, presuponía la existencia de la sociedad burguesa moderna, con sus peculiares condiciones materiales de vida y su organización política adecuada, supuestos previos ambos en torno a los cuales giraba precisamente la lucha en Alemania.

Este “verdadero” socialismo les venía al dedillo a los gobiernos absolutos alemanes, con toda su cohorte de clérigos, maestros de escuela, hidalgüelos raídos y cagatintas, pues les servía de espantapájaros contra la amenazadora burguesía. Era una especie de melifluo complemento a los feroces latigazos y a las balas de fusil con que esos gobiernos recibían los levantamientos obreros.

Pero el “verdadero” socialismo, además de ser, como vemos, un arma en manos de los gobiernos contra la burguesía alemana, encarnaba de una manera directa un interés reaccionario, el interés de la baja burguesía del país. La pequeña burguesía, heredada del siglo XVI y que desde entonces no había cesado de aflorar bajo diversas formas y modalidades, constituye en Alemania la verdadera base social del orden vigente.

Conservar esta clase es conservar el orden social imperante. Del predominio industrial y político de la burguesía teme la ruina segura, tanto por la concentración de capitales que ello significa, como porque entraña la formación de un proletariado revolucionario. El “verdadero” socialismo venía a cortar de un tijeretazo -así se lo imaginaba ella- las dos alas de este peligro. Por eso, se extendió por todo el país como una verdadera epidemia.

El ropaje ampuloso en que los socialistas alemanes envolvían el puñado de huesos de sus “verdades eternas”, un ropaje tejido con hebras especulativas, bordado con las flores retóricas de su ingenio, empapado de nieblas melancólicas y románticas, hacía todavía más gustosa la mercancía para ese público.

Por su parte, el socialismo alemán comprendía más claramente cada vez que su misión era la de ser el alto representante y abanderado de esa baja burguesía.

Proclamó a la nación alemana como nación modelo y al súbdito alemán como el tipo ejemplar de hombre. Dio a todos sus servilismos y vilezas un hondo y oculto sentido socialista, tornándolos en lo contrario de lo que en realidad eran. Y al alzarse curiosamente contra las tendencias “barbaras y destructivas” del comunismo, subrayando como contraste la imparcialidad sublime de sus propias doctrinas, ajenas a toda lucha de clases, no hacía más que sacar la última consecuencia lógica de su sistema. Toda la pretendida literatura socialista y comunista que circula por Alemania, con poquísimas excepciones, profesa estas doctrinas repugnantes y castradas .

2. El socialismo burgués o conservador

Una parte de la burguesía desea mitigar las injusticias sociales, para de este modo garantizar la perduración de la sociedad burguesa.

Se encuentran en este bando los economistas, los filántropos, los humanitarios, los que aspiran a mejorar la situación de las clases obreras, los organizadores de actos de beneficencia, las sociedades protectoras de animales, los promotores de campañas contra el alcoholismo, los predicadores y reformadores sociales de toda laya.

Pero, además, de este socialismo burgués han salido verdaderos sistemas doctrinales. Sirva de ejemplo la Filosofía de la miseria de Proudhon.

Los burgueses socialistas considerarían ideales las condiciones de vida de la sociedad moderna sin las luchas y los peligros que encierran. Su ideal es la sociedad existente, depurada de los elementos que la corroen y revolucionan: la burguesía sin el proletariado. Es natural que la burguesía se represente el mundo en que gobierna como el mejor de los mundos posibles. El socialismo burgués eleva esta idea consoladora a sistema o semisistema. Y al invitar al proletariado a que lo realice, tomando posesión de la nueva Jerusalén, lo que en realidad exige de él es que se avenga para siempre al actual sistema de sociedad, pero desterrando la deplorable idea que de él se forma.

Una segunda modalidad, aunque menos sistemática bastante más práctica, de socialismo, pretende ahuyentar a la clase obrera de todo movimiento revolucionario haciéndole ver que lo que a ella le interesa no son tales o cuales cambios políticos, sino simplemente determinadas mejoras en las condiciones materiales, económicas, de su vida. Claro está que este socialismo se cuida de no incluir entre los cambios que afectan a las “condiciones materiales de vida” la abolición del régimen burgués de producción, que sólo puede alcanzarse por la vía revolucionaria; sus aspiraciones se contraen a esas reformas administrativas que son conciliables con el actual régimen de producción y que, por tanto, no tocan para nada a las relaciones entre el capital y el trabajo asalariado, sirviendo sólo -en el mejor de los casos- para abaratar a la burguesía las costas de su reinado y sanearle el presupuesto.

Este socialismo burgués a que nos referimos, sólo encuentra expresión adecuada allí donde se convierte en mera figura retórica.

¡Pedimos el librecambio en interés de la clase obrera! ¡En interés de la clase obrera pedimos aranceles protectores! ¡Pedimos prisiones celulares en interés de la clase trabajadora! Hemos dado, por fin, con la suprema y única seria aspiración del socialismo burgués.

Todo el socialismo de la burguesía se reduce, en efecto, a una tesis y es que los burgueses lo son y deben seguir siéndolo... en interés de la clase trabajadora.

3. El socialismo y el comunismo crítico-utópico

No queremos referirnos aquí a las doctrinas que en todas las grandes revoluciones modernas abrazan las aspiraciones del proletariado (obras de Babeuf, etc.).

Las primeras tentativas del proletariado para ahondar directamente en sus intereses de clase, en momentos de conmoción general, en el período de derrumbamiento de la sociedad feudal, tenían que tropezar necesariamente con la falta de desarrollo del propio proletariado, de una parte, y de otra con la ausencia de las condiciones materiales indispensables para su emancipación, que habían de ser el fruto de la época burguesa. La literatura revolucionaria que guía estos primeros pasos vacilantes del proletariado es, y necesariamente tenía que serlo, juzgada por su contenido, reaccionaria. Estas doctrinas profesan un ascetismo universal y un torpe y vago igualitarismo.

Los verdaderos sistemas socialistas y comunistas, los sistemas de Saint-Simon, de Fourier, de Owen, etc., brotan en la primera fase embrionaria de las luchas entre el proletariado y la burguesía, tal como más arriba la dejamos esbozada. (V. el capítulo “Burgueses y proletarios”).

Cierto es que los autores de estos sistemas penetran ya en el antagonismo de las clases y en la acción de los elementos disolventes que germinan en el seno de la propia sociedad gobernante. Pero no aciertan todavía a ver en el proletariado una acción histórica independiente, un movimiento político propio y peculiar.

Y como el antagonismo de clase se desarrolla siempre a la par con la industria, se encuentran con que les faltan las condiciones materiales para la emancipación del proletariado, y es en vano que se debatan por crearlas mediante una ciencia social y a fuerza de leyes sociales. Esos autores pretenden suplantar la acción social por su acción personal especulativa, las condiciones históricas que han de determinar la emancipación proletaria por condiciones fantásticas que ellos mismos se forjan, la gradual organización del proletariado como clase por una organización de la sociedad inventada a su antojo. Para ellos, el curso universal de la historia que ha de venir se cifra en la propaganda y práctica ejecución de sus planes sociales.

Es cierto que en esos planes tienen la conciencia de defender primordialmente los intereses de la clase trabajadora, pero sólo porque la consideran la clase más sufrida. Es la única función en que existe para ellos el proletariado.

La forma embrionaria que todavía presenta la lucha de clases y las condiciones en que se desarrolla la vida de estos autores hace que se consideren ajenos a esa lucha de clases y como situados en un plano muy superior. Aspiran a mejorar las condiciones de vida de todos los individuos de la sociedad, incluso los mejor acomodados. De aquí que no cesen de apelar a la sociedad entera sin distinción, cuando no se dirigen con preferencia a la propia clase gobernante. Abrigan la seguridad de que basta conocer su sistema para acatarlo como el plan más perfecto para la mejor de las sociedades posibles.

Por eso, rechazan todo lo que sea acción política, y muy principalmente la revolucionaria; quieren realizar sus aspiraciones por la vía pacífica e intentan abrir paso al nuevo evangelio social predicando con el ejemplo, por medio de pequeños experimentos que, naturalmente, les fallan siempre.

Estas descripciones fantásticas de la sociedad del mañana brotan en una época en que el proletariado no ha alcanzado aún la madurez, en que, por tanto, se forja todavía una serie de ideas fantásticas acerca de su destino y posición, dejándose llevar por los primeros impulsos, puramente intuitivos, de transformar radicalmente la sociedad.

Y, sin embargo, en estas obras socialistas y comunistas hay ya un principio de crítica, puesto que atacan las bases todas de la sociedad existente. Por eso, han contribuido notablemente a ilustrar la conciencia de la clase trabajadora. Mas, fuera de esto, sus doctrinas de carácter positivo acerca de la sociedad futura, las que predican, por ejemplo, que en ella se borrarán las diferencias entre la ciudad y el campo o las que proclaman la abolición de la familia, de la propiedad privada, del trabajo asalariado, el triunfo de la armonía social, la transformación del Estado en un simple organismo administrativo de la producción.... giran todas en torno a la desaparición de la lucha de clases, de esa lucha de clases que empieza a dibujarse y que ellos apenas si conocen en su primera e informe vaguedad. Por eso, todas sus doctrinas y aspiraciones tienen un carácter puramente utópico.

La importancia de este socialismo y comunismo crítico-utópico está en razón inversa al desarrollo histórico de la sociedad. Al paso que la lucha de clases se define y acentúa, va perdiendo importancia práctica y sentido teórico esa fantástica posición de superioridad respecto a ella, esa fe fantástica en su supresión. Por eso, aunque algunos de los autores de estos sistemas socialistas fueran en muchos respectos verdaderos revolucionarios, sus discípulos forman hoy día sectas indiscutiblemente reaccionarias, que tremolan y mantienen impertérritas las viejas ideas de sus maestros frente a los nuevos derroteros históricos del proletariado. Son, pues, consecuentes cuando pugnan por mitigar la lucha de clases y por conciliar lo inconciliable. Y siguen soñando con la fundación de falansterios, con la colonización interior, con la creación de una pequeña Icaria, edición en miniatura de la nueva Jerusalén... . Y para levantar todos esos castillos en el aire, no tienen más remedio que apelar a la filantrópica generosidad de los corazones y los bolsillos burgueses. Poco a poco van resbalando a la categoría de los socialistas reaccionarios o conservadores, de los cuales sólo se distinguen por su sistemática pedantería y por el fanatismo supersticioso con que comulgan en las milagrerías de su ciencia social. He ahí por qué se enfrentan rabiosamente con todos los movimientos políticos a que se entrega el proletariado, lo bastante ciego para no creer en el nuevo evangelio que ellos le predican.

En Inglaterra, los owenistas se alzan contra los cartistas, y en Francia, los reformistas tienen enfrente a los discípulos de Fourier.

IV.- ACTITUD DE LOS COMUNISTAS ANTE LOS OTROS PARTIDOS DE LA OPOSICION

Después de lo que dejamos dicho en el capítulo II, fácil es comprender la relación que guardan los comunistas con los demás partidos obreros ya existentes, con los cartistas ingleses y con los reformadores agrarios de Norteamérica.

Los comunistas, aunque luchando siempre por alcanzar los objetivos inmediatos y defender los intereses cotidianos de la clase obrera, representan a la par, dentro del movimiento actual, su porvenir. En Francia se alían al partido democrático-socialista contra la burguesía conservadora y radical, mas sin renunciar por esto a su derecho de crítica frente a los tópicos y las ilusiones procedentes de la tradición revolucionaria.

En Suiza apoyan a los radicales, sin ignorar que este partido es una mezcla de elementos contradictorios: de demócratas socialistas, a la manera francesa, y de burgueses radicales.

En Polonia, los comunistas apoyan al partido que sostiene la revolución agraria, como condición previa para la emancipación nacional del país, al partido que provocó la insurrección de Cracovia en 1846.

En Alemania, el partido comunista luchará al lado de la burguesía, mientras ésta actúe revolucionariamente, dando con ella la batalla a la monarquía absoluta, a la gran propiedad feudal y a la pequeña burguesía.

Pero todo esto sin dejar un solo instante de laborar entre los obreros, hasta afirmar en ellos con la mayor claridad posible la conciencia del antagonismo hostil que separa a la burguesía del proletariado, para que, llegado el momento, los obreros alemanes se encuentren preparados para volverse contra la burguesía, como otras tantas armas, esas mismas condiciones políticas y sociales que la burguesía, una vez que triunfe, no tendrá más remedio que implantar; para que en el instante mismo en que sean derrocadas las clases reaccionarias comience, automáticamente, la lucha contra la burguesía.

Las miradas de los comunistas convergen con un especial interés sobre Alemania, pues no desconocen que este país está en vísperas de una revolución burguesa y que esa sacudida revolucionaria se va a desarrollar bajo las propicias condiciones de la civilización europea y con un proletariado mucho más potente que el de Inglaterra en el siglo XVII y el de Francia en el XVIII, razones todas para que la revolución alemana burguesa que se avecina no sea más que el preludio inmediato de una revolución proletaria.

Resumiendo: los comunistas apoyan en todas partes, como se ve, cuantos movimientos revolucionarios se planteen contra el régimen social y político imperante.

En todos estos movimientos se ponen de relieve el régimen de la propiedad, cualquiera que sea la forma más o menos progresiva que revista, como la cuestión fundamental que se ventila.

Finalmente, los comunistas laboran por llegar a la unión y la inteligencia de los partidos democráticos de todos los países.

Los comunistas no tienen por qué guardar encubiertas sus ideas e intenciones. Abiertamente declaran que sus objetivos sólo pueden alcanzarse derrocando por la violencia todo el orden social existente. Tiemblen, si quieren, las clases gobernantes, ante la perspectiva de una revolución comunista. Los proletarios, con ella, no tienen nada que perder, como no sea sus cadenas. Tienen, en cambio, un mundo entero que ganar.

¡Proletarios de todos los Países, uníos!

Fuente: http://www.marxists.org/espanol/m-e/1840s/48-manif.htm

Col·labora a difondre aquesta pàgina

2008-04-02T02:34:00.001+02:00

Enganxa el següent fragment de codi en el menú lateral del teu bloc o allà on vulguis que aparegui de la teva web:

<a href="http://manifestcomunista.blogspot.com/"><img src="http://fpereardiaca.googlepages.com/bannermanifest.jpg" title="El Manifest Comunista en el seu 160è Aniversari" style="width: 222px; height: 160px;" /></a>